La proliferació de plantes invasores és una problemàtica global que s’ha agreujat últimament, en part, a causa de la globalització. Algunes espècies invasores també afecten, des de fa alguns anys, el Parc de Collserola.
Què és una planta invasora?
Al llarg dels segles els humans han transportat espècies vegetals a territoris diferents del seu àmbit d’origen, bé sigui de forma intencionada, bé de forma involuntària. Es parla en aquest cas d’espècies foranes (=exòtiques o al·lòctones). Les patateres, tomaqueres o mongeteres són plantes que van venir d’Amèrica, per tant, serien espècies foranes, tot i que beneficioses en termes alimentaris.
Quan una espècie forana s’expandeix a gran velocitat en un període de temps curt, tot causant efectes negatius al medi que les acull, es parla de planta invasora.
Com a efectes o impactes negatius hi ha el desplaçament de les espècies autòctones d’una zona, i l’alteració dels ecosistemes locals. Sovint això té conseqüències econòmiques, socials o de salut pel fet de fer minvar les collites, la disponibilitat d’aigua o per transmetre malalties.
La globalització dels darrers anys ha incrementat el perill d’invasions biològiques. Malgrat això, només una petita part de les espècies exòtiques acaben sent invasores.
L’ailant, l’espècie invasora principal de Collserola
Joan Vilamú, cap del Servei de Medi Natural i Territori del Parc de Collserola, explica que l‘espècie més preocupant actualment n’és l’ailant (“Ailantus altissima”), un arbre originari tant de Taiwan com del nord-est i el centre de la Xina. El seu nom (gènere) significa “arbre del cel”, un terme que fa referència al seu creixement ràpid. És una planta tòxica, les fulles dels exemplars masculins s’usaven antigament de repel·lent de mosquits a causa de la mala olor que desprenen.
Aquest arbre el podem trobar plantat en carrers de la trama urbana de la ciutat, però també escampat per alguns punts del Parc de Collserola.
El Parc de Collserola va començar a treballar-hi l’any 1994. Segons Vilamú, es tracta d’una espècie que s’expandeix amb molta facilitat pel fet que hi ha exemplars masculins i femenins per separat: “Els exemplars masculins es multipliquen per les arrels, les quals poden rebrotar i donar lloc a arbres nous, lluny de l’arbre inicial. Els femenins, en canvi, quan són adults, produeixen milers de llavors, les quals tenen una espècie d’ala que els permet sortir volant i dispersar-se amb el vent”.
Cada any, com a mínim a la tardor —però a vegades també a la primavera—es fan campanyes per tal de controlar l’ailant. Amb els anys han descobert que el mètode més efectiu per tal de controlar l’ailant consisteix a injectar una petita dosi concentrada d’herbicida al coll de l’arrel. L’herbicida s’estén per les arrels i acaba matant l’arbre, però no causa danys a l’entorn.
Per què és tan preocupant que espècies com l’ailant s’escampin al medi natural?
Segons explica Joan Vilamú, la majoria de plantes invasores, si s’introdueixen en un ambient natural ben desenvolupat, costa que s’expandeixin. Ara bé, si hi ha hagut qualsevol alteració —un incendi forestal, una tala de vegetació molt gran o un abocament de terres—, les espècies oportunistes poden entrar amb facilitat al medi.
Les plantes invasores tenen la capacitat d’escampar-se i augmentar la seva població gradualment, un fet que pot acabar desplaçant i evitant que les espècies autòctones es desenvolupin en condicions.
El fet que una espècie sigui invasora i una altra no depèn, sobretot, de les característiques de l’espècie i de les del territori receptor. També hi intervé l’esforç d’introducció, és a dir, l’acció de l’home per tal d’incorporar-la en un territori.
La figuera de moro i l’atzavara: dues espècies que han deixat de ser una amenaça a Collserola
L’atzavara (“Agave americana”) és una planta originària de Mèxic i cultivada arreu del món. Es caracteritza per tenir fulles grans —en forma de roseta— de fins a dos metres de llargada. L’atzavara només floreix un cop a la vida. Quan ho fa, mor. El cicle vital sol durar uns 25 anys. L’atzavara és una planta que forma part del paisatge de molts punts de costa mediterrània des de fa molts anys.
La figuera de moro és una planta del gènere “Opuntia” originària dels deserts del nord de Mèxic. Actualment es troba plantada a gairebé tot el litoral mediterrani, on sovinteja en marges i talussos. Va ser introduïda a Europa pels conqueridors del nou món. El fruit, comestible, presenta pues minúscules que sobresurten a la pell .
Aquestes dues espècies van augmentar molt ara fa uns 10 o 15 anys al Parc de Collserola. Els tècnics del Parc van fer diverses proves per tal d’intentar controlar-les, però els resultats no van ser prou satisfactoris.
Sortosament, però, ara fa uns pocs anys van arribar insectes exòtics procedents dels països d’origen, els quals han actuat com a aliats, tot fent-ne el control biològic.
En el cas de la figuera de moro, l’aliat ha estat una caparreta (“cochinilla” en castellà), concretament la caparreta del carmí, una espècie que deixa anar un líquid vermellós usat com a tint natural en xiclets, caramels o cosmètics. La caparreta va arribar a Collserola cap a l’any 2014.
En el cas de les atzavares, l’insecte aliat que ha ajudat a controlar-ne l’expansió ha estat un escarabat semblant a escarabat morrut de les palmeres, però més petit i negre. Aquest escarabat ataca les atzavares tot posant ous a la base de les fulles. Les larves que en surten roseguen les fulles per dins fins que acaben matant la planta.
Una altra espècie invasora clàssica és la canya, la qual fins fa uns 50 anys encara es plantava i s’usava per fer teulades o pels horts aspres. Es van abandonar i ha continuat escampant-se des de llavors. La canya s’emplaça sobretot a fons de torrents i rieres, on n’ocupa tot l’espai i dificulta que puguin haver-hi espècies autòctones com verns, pollancres o joncs. El problema principal de la canya és que es multiplica per les arrels (rizomes) i s’escampa amb celeritat.
El Parc de Collserola actua regularment en zones concretes on viu la canya: primer en desbrossa la part aèria i, si és possible, amb una retroexcavadora, n’arrenca el rizoma i el tritura. Si no hi pot accedir la maquinària, aleshores opten per tallar-la i, “a posteriori”, fer-hi pasturar ovelles per tal que es mengin el rebrots verds.
La jardineria com a font d’espècies invasores noves
La jardineria es considera una de les fonts principals d’introducció de les plantes invasores al medi natural. Sovint, els ciutadans, involuntàriament, en som responsables quan plantem determinades plantes a jardins o terrasses, sobretot a prop dels espais naturals.
És per aquest motiu que el Parc de Collserola, junt amb l’Ajuntament de Barcelona i altres entitats, van editar, ara fa uns anys, una guia que mostrava quines eren les espècies de jardineria que suposaven una amenaça a Collserola. La guia proposava plantes ornamentals alternatives que fossin similars en aspecte, floració, etc., a aquelles que causaven problemes.
