compartir
Darrere l’aparença tranquil·la de la muntanya de Montjuïc, que sembla que no s’hagi mogut mai, hi ha un munt de sorpreses. Les seves pedres ens expliquen una història trepidant i molt més llarga que la de l’ésser humà. El seu origen es remunta al miocè, ara fa 15 milions d’anys, quan Montjuïc era un delta. Després es va convertir en una muntanya i més tard en una illa, fins que el mar va retirar-se un altre cop i va acabar sent el Montjuïc que coneixem ara. Part de la seva història ens l’expliquen les capes de la paret del penya-segat i els fòssils i minerals que s’hi han trobat.
Una història de 15 milions d’anys
“Montjuïc es va formar com un delta a partir dels materials arrossegats de Collserola. Milions d’anys més tard, el delta va patir un moviment tectònic que provenia de la base i va formar l’anticlinal o muntanya de Montjuic”, explica Eric Baulenas, divulgador de geologia i paleontologia. “Temps després una falla tectònica va fer que s’escapcés la meitat de la muntanya i caigués al fons del mar, i es va formar així el penya-segat del costat marítim”, afegeix.
Montjuïc i el mont Tàber van ser dues illes
Milions d’anys després la placa tectònica africana i l’europea van xocar i van tancar l’estret de Gibraltar, i es va tallar així el pas de les aigües de l’Atlàntic. Això va fer que s’assequés el mar Mediterrani i s’hi creessin grans dipòsits de sal durant la crisi messiniana. A principis del pliocè, però, les coses van tornar a canviar radicalment: “L’estret de Gibraltar es va obrir un altre cop per nous moviments tectònics, això va donar pas a les aigües de l’Atlàntic amb molta violència i el Mediterrani es va omplir en un termini molt curt de temps”, explica Baulenas. “Això va provocar que tota la plana de Barcelona quedés plena d’aigua i Montjuïc i el mont Tàber, on està assentada la ciutat de Barcelona, es convertissin en dos illots“, afegeix.
Una muntanya amb molts canvis
Però el mar no només va envair Barcelona. També va arribar fins al congost de Martorell durant diversos milions d’anys, fins que a poc a poc el clima es va anar refredant i el mar va recular fins on és ara i va deixar a la vista sediments, minerals i fòssils que ens recorden que l’ésser humà és un breu instant en el temps i en la història del planeta.
Què ens explica la història de Montjuïc?
Les capes de la paret escapçada de Montjuïc ens expliquen les diferents etapes del delta: sorres de platja a la part inferior, que van formar gresos silícics; més amunt, una capa més groguenca en la qual hi ha argiles més toves, que pertanyen a moments en què el mar estava molt tranquil; més amunt, més gresos silícics i, finalment, la capa de dalt de tot, en la qual s’han trobat més fòssils i que és on hi ha sediments provinents de Collserola formats per còdols de pissarra, quars i granit. Destaquen els gresos silícics de Montjuïc perquè han servit per construir molts edificis de Barcelona des de temps romans, com ara Santa Maria del Mar.
Petxines, cargols i dents de megalodont
“Alguns dels fòssils més típics de Montjuïc són els cargols marins Protoma rotifera, que actualment estan extingits, i la bivalva o petxina anomenada Clamis, que en aquest cas sí que viu al Mediterrani i a moltes altres zones del món”, explica Baulenas. “Són petites mostres de la riquesa paleontològica que ha ofert Montjuïc des de finals del segle XIX. Els fòssils d’aquí tenen una antiguitat de 15 milions d’anys: s’han trobat fòssils marins, fòssils de restes vegetals, alguna resta de vertebrat terrestre i, fins i tot, trossos de dent del tauró prehistòric megalodont“. Tot i això, Baulenas recorda que la llei de patrimoni no permet recollir fòssils.
Fòssils trobats a Montjuïc
Quins minerals hi ha a Montjuïc?
Els minerals més típics de Montjuïc són el jaspi i la limonita. “La limonita prové de l’òxid de ferro i el jaspi prové del quars i és molt apreciat perquè és com una pedra semipreciosa“, argumenta Baulenas. “De fet hi ha un taller de l’època paleolítica que es va excavar al Morrot, on els homes prehistòrics utilitzaven aquesta pedra com a estri tant per caçar com per a moltes més utilitats. Té un tall com si fos de vidre i està emparentat amb el quars. Ara no és gaire comú però durant molts anys se n’ha trobat en diversos punts”. D’altra banda, també hi trobem calcedònia, barita, calcita i molts altres derivats del quars.
