Fageda en una obaga al nord del Berguedà

Dos estudis liderats per Jofre Carnicer, investigador del CREAF i professor de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona, demostren que els espais naturals que mantenen microclimes són més resilients al canvi climàtic i a la pèrdua de biodiversitat.

L’existència de microclimes genera refugis climàtics

Ambdós estudis conclouen que els espais naturals que contenen microclimes, és a dir, zones d’aquest espai que gaudeixen de condicions de temperatura, humitat o ombra diferents de les del seu entorn, són més resilients al canvi climàtic i a la pèrdua de biodiversitat.

Estudis com aquest demostren que els microclimes o refugis tèrmics són clau perquè les espècies d’un ecosistema sobrevisquin i escapin de l’amenaça del canvi climàtic.

Els dos estudis conclouen que aquests refugis climàtics s’han d’estudiar amb detall per valorar els impactes reals de l’escalfament global a la natura.

L’estudi vincula íntimament el canvi climàtic a la pèrdua de biodiversitat, dues crisis que s’han de tractar de forma conjunta i urgent
Jofre Carnicer, investigador del CREAF i professor de l’IRBio

Cal tenir en compte els microclimes quan es fan estudis sobre els efectes del canvi climàtic

Els estudis duts a terme investiguen, d’una banda, espais naturals amb refugis climàtics com són els boscos i els comparen amb espais naturals oberts, com aiguamolls i zones costaneres, espais més exposats a les onades de calor. D’altra banda, analitzen com varien les condicions dins d’un mateix ecosistema forestal, comparant les zones de vall i de carena, amb orientació nord i sud.

En ambdós casos els resultats posen l’accent que les espècies no reaccionen totes igual als episodis de sequera extrema o onades de calor, sinó que hi responen diferent segons el microclima en què es troben.

Jofre Carnicer, membre del grup II de treball de l’informe d’avaluació del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), destaca que alguns models que analitzen els impactes del canvi climàtic a la biodiversitat contemplen escenaris on el territori és homogeni.

Els nostres estudis demostren que cal tenir en compte els microclimes i fer anàlisis detallades amb mesuraments precisos per entendre aquestes diferències i preveure escenaris de futur
Jofre Carnicer, investigador del CREAF i professor de l’IRBio

Carnicer afegeix que el canvi climàtic està empenyent el declivi de la biodiversitat, però que ho fa amb mecanismes molt complexos.

La sequera empeny les papallones al declivi

La sequera i la manca de refugis climàtics són les culpables del descens de les papallones que han viscut els espais oberts al Mediterrani els darrers 30 anys.

Aquestes dades es van presentar al darrer Estat de la natura 2020 en el cas de Catalunya i que s’exposen al primer article, publicat a la revista ‘Journal of Animal Ecology’.

Les dades demostren que les zones naturals amb refugis climàtics com la fageda d’en Jordà mantenen les poblacions de papallones més estables. Això es deu al fet que, sota les capçades dels faigs, se sostenen temperatures cinc graus inferiors a les de l’ambient. Així es manté la vegetació més hidratada, fet que protegeix el menjar i la supervivència de les larves d’aquests insectes durant les sequeres i els episodis de calor de l’estiu.

A les àrees obertes, en canvi, sense microclimes com les zones costaneres del delta del Llobregat i els aiguamolls de l’Empordà, les larves dels insectes creixen sota condicions tèrmiques estressants, sovint amb aliments de mala qualitat. Això fa que els insectes siguin més menuts i amb ales més curtes a mesura que avança la calor de l’estiu, un fet que posa en risc la supervivència de les papallones.

José Luis Ordóñez – CREAF CCBY

Els microclimes, imprescindibles al bosc mediterrani

Les dades del segon estudi demostren que els arbres dels ecosistemes mediterranis responen de forma molt diferent davant d’episodis de sequera o onades de calor en funció del microclima en què es troben (variable en funció de l’altitud, orientació, etc.).

L’estudi s’ha dut a terme en un bosc de roure de fulla gran del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el qual ocupa una zona heterogènia que va des del fons de la vall fins a dalt de la carena, amb diverses orientacions al nord i al sud. Els investigadors han vist que les zones de bosc amb orientació nord i les valls aguantaven molt millor la calor extrema i les sequeres, a diferència de les carenes, on el sòl és més prim.

Es tracta d’exemples que fonamenten la idea que al Mediterrani no es pot treballar exclusivament amb models d’impacte macroclimàtic, sinó que cal sumar-hi estudis locals i de detall sobre els microclimes.