Les hores de sol han estat difícils de veure aquests dies a Barcelona, tot i que de pluja, n’hi ha hagut més aviat poca. De moment, aquest 2021 han caigut 52,7 l/m2 a l’Observatori Fabra, dels 600 l/m2 de pluja anual prevista.
El motiu de la falta d’hores de sol ha estat la formació de núvols baixos i les intrusions saharianes. De fet, aquest dimecres encara es manté l’avís preventiu de contaminació per PM10 activat des de fa cinc dies. En fa vuit que es va activar el protocol per nivells alts de contaminació PM10.
La presència de pols procedent del desert pot facilitar la formació de núvols baixos i mitjans, ja que aquestes partícules tan petites serveixen de nuclis de condensació i els núvols acaben cobrint el cel, malgrat els models meteorològics no ho havien pronosticat.
Menys hores d’insolació del que és normal
Segons les dades de l’heliògraf de l’Observatori Fabra, durant els darrers dos dies, dilluns i dimarts 1 i 2 de març, només hi ha hagut 2,5 hores de sol.
Si retrocedim amb les dades dels darrers set dies, trobem només 41,8 hores d’insolació. Tenint en compte que a aquesta època de l’any hi ha poc més de 11 h de llum solar cada dia, equivaldria a dir que durant la darrera setmana només hi ha hagut ambient serè un 54,3 % del temps possible.
Durant els darrers 10 dies, la dada disminueix: l’Alfons Puertas, meteoròleg de l’Observatori, ha mesurat 48,1 hores d’insolació, és a dir, només un 43,7 % de les hores possibles.
Si retrocedim encara més i ens fixem amb la insolació dels darrers 14 dies a Barcelona, hi ha hagut 73,5 hores d’insolació, de les 154 h possibles, és a dir, un 47,72 %
L’any 2020 va ser deficitari en hores de llum a l’Observatori Fabra, però això no passava des del 2010. La tendència climàtica dels darrers anys mostra més anys amb tendència positiva que no pas negativa: 27 anys dels darrers 53 (l’observatori registra dades d’hores de sol des del 1968).
El 2019 va ser rècord en hores de sol a Barcelona: 2.954 hores.
L’heliògraf: l’aparell que mesura les hores de sol
L’instrument que mesura la insolació es l’heliògraf, el més conegut és el de Campbell-Stokes, inventat a mitjans del segle XIX. Per mesurar la intensitat de la radiació solar s’usa un altre aparell, el piranòmetre.
L’heliògraf està format per una bola de vidre esfèrica que fa de funció de lupa, de lent convergent, tot concentrant en un punt els raigs solars. Darrere la bola de vidre s’hi col·loca una tira de cartró graduada en hores.
Els raigs solars concentrats per la lent convergent cremen la tira de cartró. A mesura que el sol es desplaça al cel, el punt sobre el cartró es va desplaçant. Quan el cel està cobert de núvols no hi ha la cremada.
La banda de l’heliògraf es canvia a diari. Comptant el nombre d’hores a la banda cremada s’obté el valor d’insolació d’una jornada.
Al llarg de l’any és necessari col·locar la banda metàl·lica que suporta el cartró en diferents posicions, en funció de l’altura solar de cada estació. La banda s’ha d’ajustar a priori —quan s’instal·la en un observatori— en funció de la latitud en què s’emplaça.
