Darrera del teló, i entre bambolines, no només s’hi amaguen els decorats d’un escenari o els camerinos dels actors. Al Gran Teatre del Liceu s’hi amaga quelcom més valuós, bàsicament, perquè és escàs: l’aigua.
En el subsol del teatre es troba l’únic punt de captació d’aigua freàtica que abasta els usos públics de Montjuïc i el Poble-sec, com ara la neteja viària o el reg de parcs i jardins. De fet, amb l’aigua obtinguda al Liceu es reguen equipaments com el Jardí Botànic, el viver de Tres Pins, la Font Màgica de Montjuïc o el castell que corona la muntanya.
Quatre pous a sota de l’escenari
Entrar als budells del Liceu és descobrir l’anomenada caixa escènica, un espai buit sota de l’escenari que permet el muntatge i desmuntatge dels decorats de gran format. És una estructura d’uns 25 metres d’alçària —a comptar des de l’escenari en avall— format per un seguit de plataformes a mode de gran muntacàrregues que no és retràctil, sinó que puja i baixa tota sencera.
Per tant, les potes que sustenten la totalitat de l’estructura acaben penetrant en el subsol fins als 50 metres de profunditat. És una fondària que, en tractar-se d’una zona freàtica, permet que hi aflori aigua per algun punt. I, al Liceu, són quatre punts.
Segons concreta el director tècnic del Gran Teatre del Liceu, Xavier Sagrera, “a cada cantonada de la caixa escènica hi tenim un pou per on brolla aigua espontàniament”, ja que no es tracta d’una extracció, sinó de l’aflorament natural d’aigua.
Sagrera concreta que d’aquests quatre pous “en surt molta aigua, quatre litres per segon, i ho fa sempre”. Així, segons aquestes dades, estem parlant de la sortida de 120 milions de litres d’aigua anuals, l’equivalent “a la que permetria omplir unes 45 piscines olímpiques“, detalla.
Un sistema fruit de la reconstrucció
Aquesta reserva d’aigua freàtica va suposar, a la pràctica, un problema. Amb la reconstrucció del teatre —posterior a l’incendi de 1994— es va haver de prendre una decisió: com fer els fonaments del nou edifici.
El director tècnic del Liceu recorda que l’aigua freàtica genera molta pressió en el subsol i, per tant, assenyala, s’havia de triar entre dues opcions per fer una obra que garantís la seguretat i la conservació de l’edifici: “O es triava fer un micropilotatge per agafar-se molt bé en el terreny o s’escollia alleugerir la pressió de l’aigua, que és el que es va escollir en aquell moment”.
I el sistema per alliberar aquesta pressió va ser el de “punxar” l’aqüífer per afavorir que l’aigua pogués brollar de manera natural.
Si bé a cada extrem de la caixa escènica hi ha un pou —com el de la imatge—, el director tècnic del Gran Teatre del Liceu apunta que n’hi ha un cinquè. De fet, concreta: “És un pou d’aflorament de reserva en el cas que un dels quatre que sempre està en funcionament s’obstrueixi“. Per tant, evitar la inundació dels nivells inferiors del teatre.
D’entre les tasques preventives i de manteniment que es fan a l’edifici, en relació amb l’aigua freàtica, Xavier Sagrera destaca: “Fem una anàlisi periòdica de l’aigua per determinar-ne l’estat físic i químic”. És un mesurament que serveix, principalment, per saber si hi pot aparèixer algun element que obturi el broll de l’aigua, com ara la calç.
La ciutat, una mina d’aigua
La ciutat es troba sobre l’aqüífer del Baix Besòs i Pla de Barcelona i, per tant, hi abunden els recursos subterranis a poca profunditat, com l’aigua freàtica. És per això que, en els darrers anys, l’Ajuntament ha impulsat un pla per aprofitar més i millor aquesta aigua, amb la captació des d’altres punts de la ciutat.
Llei a la mà, l’organisme que administra aquest recurs —ja sigui en superfície o en el subsol— és l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
Cessió de tota l’aigua
Al Liceu existeix un acord públic sobre com s’utilitza i qui utilitza l’aigua freàtica que hi brolla: la Societat del Gran Teatre del Liceu —l’entitat que gestiona l’ús de l’edifici, que és públic— cedeix la totalitat de l’aigua a l’Ajuntament, una de les administracions que integren el Consorci del Gran Teatre del Liceu —el formen l’Estat, la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. I el compromís municipal és destinar-la usos públics, amb l’auditoria de l’ACA.
