El 2022 serà molt possiblement l’any més càlid de les nostres vides fins ara. L’anomalia positiva de temperatura ha estat una constant al llarg dels darrers mesos arreu de Catalunya, però en especial l’estiu, el més càlid registrat fins ara a la major part de Catalunya, amb anomalies de més de 4 ºC (respecte a la temperatura mitjana del període 1961-1990) en alguns punts dels Pirineus.
Una dada especialment interessant és la de la temperatura a 850 hPa (uns 1.500 metres d’altitud), la qual es va mantenir molt per sobre la mitjana bona part de l’estiu, amb una anomalia de 2,7 ºC, un registre que supera amb 0,4 ºC la de l’estiu del 2003.
Les altes temperatures han passat factura com mai a les glaceres pirinenques, les quals ja fa anys que viuen un procés de desgel accelerat i dramàtic.
Jordi Camins, expert en glaciologia i observador destaca que, en el cas dels Pirineus, aquest any han patit molt totes les glaceres a causa de les altes temperatures, en especial aquelles més obertes cap a la insolació. Destaca, en aquest sentit, la glacera d’Ossue (massís de Vinhamala), la segona més gran dels Pirineus darrere la glacera de l’Aneto, així com la glacera de les Oulettes, també a França i situada a una altitud força baixa.
A quin ritme s’estan fonent les glaceres dels Pirineus?
Un cop actualitzades les dades segons al treball de camp realitzat durant els darrers mesos, Jordi Camins explica que actualment als Pirineus hi sobreviuen 42 aparells glacials: concretament 18 glaceres i 24 congestes de gel.
Fa exactament 40 anys, l’any 1982, quan Camins va començar a fer-ne observacions sistemàtiques, va catalogar 93 aparells glacials, més del doble dels actuals.
En 40 anys s’han extingit 44 aparells glacials i una altres set han passat a ser residuals, al límit de desaparèixer.
Les glaceres i les congestes de gel són dos tipus d’aparells glacials:
- Una glacera o gelera és una gran massa de gel i neu granulada formada a partir de l’acumulació de neu al llarg dels anys que es desplaça lentament cap al fons de les valls. La neu recent es va transformant en neu granulada i finalment en gel glacial.
- Les congestes de gel són masses de gel i neu semblants a les glaceres, però que se’n diferencien pel menor volum i perquè no tenen capacitat de desplaçar-se. Solen ser les restes o fragments d’antigues glaceres.
- Una congesta de neu no és cap aparell glacial, només una acumulació temporal de neu.
La progressió d’extinció dels aparells glacials segueix les previsions fetes fa anys per Camins. El ritme d’extinció ha anat a més de forma significativa a partir de la dècada dels 2000, en especial durant els darrers tres anys, període en el qual s’han fos fins a nou aparells glacials.
| 1980-1989 | extinció d’1 aparell glacial |
| 1990-1999 | extinció de 7 aparells glacials |
| 2000-2009 | extinció de 11 aparells glacials |
| 2010-2019 | extinció de 16 aparells glacials |
| 2020-2022 | extinció de 9 aparells glacials |
Una altra realment impactant és la pèrdua de superfície de les glaceres. Actualment als Pirineus es calcula que hi ha 178,6 ha de gel glacial, mentre que l’any 1850 la superfície era de 2.388,7 ha. La pèrdua de superfície ha estat, per tant, del 92,5 % respecte a l’inici de l’era preindustrial, abans que es comencés a usar de forma massiva els combustibles fòssils.
Les dades de volum de gel es desconeixen, malgrat que Camins estima que actualment hi hauria aproximadament només un 2 % del volum de gel que hi havia l’any 1850.
Per què les glaceres ja no creixen encara que nevi molt a l’hivern?
L’augment de la temperatura a causa del canvi climàtic ha fet pujar la línia de les neus permanents o la línia d’equilibri.
La línia de les neus permanents o la línia d’equilibri és aquella cota imaginària que indica l’altura on la temperatura mitjana anual és de zero graus. Per sobre d’aquesta línia, per tant, s’hi pot acumular neu cada any que permet alimentar la glacera: és la zona d’alimentació. Aquesta neu acumulada al cap d’uns quants anys —entre set i deu— es pot acabar convertint en gel glacial.
Per sota de la línia de les neus permanents, la glacera perd massa i el glaç queda al descobert i s’allarga en forma de llengua fins a l’extrem inferior de la glacera.
Als anys 90, tot i que ja hi havia desgel i regressió de les glaceres pirinenques, la línia d’equilibri voltava els 3.100 metres.
Actualment, segons Camins, ja no es pot saber a quina cota s’emplaça aquesta línia als Pirineus i convé fixar-se en els Alps, on s’enfila cap als 4.000 metres a la cara sud i entre els 3.600 i 3.800 metres a la cara nord. Això explicaria que encara que nevi molt a l’hivern als Pirineus, les glaceres no parin de minvar.
Com que la línia de neus permanents es troba molt per sobre dels cims pirinencs, la neu que cau a l’hivern damunt les glaceres es fon durant l’estiu. Així doncs, al final de l’estiu ja no queda neu dels hiverns anteriors, per tant la regeneració del gel de les glaceres és actualment impossible que es produeixi.
Els cims de les muntanyes s’escalfen tres vegades més que la resta del planeta
Segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) la temperatura mitjana a escala planetària ja ha pujat 1,2 ºC respecte a l’era preindustrial (1850-1900). Es tracta d’un registre que s’aproxima cada cop més al topall d’1,5 ºC o 2 ºC, valor establert com a màxim a assolir a finals del present segle a la cimera de París del 2015.
Jordi Camins explica que les glaceres dels Pirineus no reflecteixen, ni de bon tros, aquest increment de temperatura“.
El desglaç tan contundent que estan patint no es correspon amb un augment de poc més d’un grau de temperatura”
És per aquest motiu, sumat al fet de no tenir cap sèrie meteorològica llarga a la zona, que el glaciòleg va dur terme un estudi que permetés esbrinar quin havia estat l’increment de temperatura als cims dels Pirineus des de l’era preindustrial.
El treball es va basar en la reconstrucció de les glaceres presents als Pirineus al final de la petita edat de gel, i en la comparació dels límits inferiors mitjans d’aquestes en aquell moment respecte als actuals (any 2020). Aplicant-hi el gradient tèrmic corresponent a la zona temperada va permetre obtenir que l’increment havia estat d’aproximadament 4 ºC des d’aleshores, un registre que sí que explicaria el ritme de desgel actual. Els cims de les muntanyes, per tant, s’escalfen el triple que la resta de planeta.
Per tal de validar aquesta dada, Camins va repetir el mateix estudi en algunes glaceres alpines (àrea de Chamonix i punts de Suïssa) obtenint un resultat similar, a l’entorn dels 4 ºC. Aquest valor també s’obté, explica Camins, en algunes projeccions fetes a l’Antàrtida i a l’Àrtic a partir de les sèries climàtiques procedents d’estacions meteorològiques de la zona.
Per què les muntanyes amplifiquen tant la temperatura?
Camins explica que una concentració de CO2 com l’actual, superior a 400 parts per milió, hauria de fer que la temperatura planetària s’emplacés 2,8 ºC per sobre l’actual (la qual ja ja se situa 1,2 ºC per sobre l’era preindustrial). Aquest valor de 2,8 ºC per damunt no s’assoleix a escala planetària, però sí a les altes muntanyes i en zones polars (on es troba uns 4 ºC per sobre l’era preindustrial).
Jordi Camins destaca que, tot i que no hi ha res clar, una de les teories per explicar-ho podria estar relacionada amb la presència de poques partícules en suspensió a les zones que culminen de les muntanyes. L’aire més net d’aquestes cotes altes facilitaria l’increment tèrmic en major mesura que a zones fondes, on la presència constant de gasos i sobretot partícules en suspensió procedents de l’activitat humana atenuarien la radiació solar, fent que l’augment de temperatura fos menor que a l’alta muntanya.
Les zones més contaminants del planeta actuarien com si fossin una mena de volcà en erupció permanent, emetent partícules en suspensió de forma constant, les quals actuarien atenuant la temperatura en certa mesura”
Com serà “la mort” de les glaceres pirinenques?
Les glaceres deixaran de ser actives el 2040, tot i que el gel glacial aguantarà encara 10 anys més. L’extinció es produirà per tant l’any 2050.
Camins matisa que a mesura que ens anem apropant a aquesta data es van veient alguns matisos. Un d’aquests és que malgrat l’extinció total del gel glacial l’any 2050, preveu que quedaran petits residus de gel en quatre punts concrets: al lòbul occidental de la glacera de l’Aneto, al coll de la Rimaia (glacera oriental de la Maladeta), a cota 3000 metres al Mont Perdut i, probablement, també al a glacera de les Oulettes (Vinhamala).
El glaciòleg apunta que també hi ha la possibilitat que molts aparells dels Pirineus es converteixin en el que s’anomena aparells negres (glaceres negres o congestes de gel negres). Es tracta de grans masses de gel que queden colgades, enterrades, sota terra i roques que cauen al damunt. El gel es manté sota el material d’erosió, es conserva. Un exemple d’aquest tipus d’aparell tan curiós ha aparegut enguany sota l’antiga glacera de la Bretxa de Rotllan, la qual es creia que ja s’havia extingit. La congesta de gel negra s’ha trobat gràcies a un esfondrament recent, tal com es pot veure en les següents imatges.
Jordi Camins
La passió per les glaceres de Jordi Camins ve des que era ben petit. La manca d’informació sobre les que hi ha als Pirineus va motivar-lo a fer-ne el seguiment i estudi “a posteriori”. Des de llavors també ha estudiat i documentat les glaceres d’altres indrets del món com els Alps, els Andes, l’Antàrtida o la banquisa del gel marí de l’Àrtic, entre d’altres.
Les dades que obté les comparteix amb diversos organismes, entre els quals el Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya i la Universitat de Saragossa, i col·labora amb la Universitat de Zuric, entre altres centres i entitats.
L’eina fonamental que empra el glaciòleg per analitzar la regressió de les glaceres, a banda del mesurament de distàncies, és la fotografia comparativa. Camins ha publicat fins ara diversos llibres.
Al portal Gelicehielo podeu conèixer més dades sobre les glaceres pirinenques i consultar el calendari d’exposicions fotogràfiques i xerrades divulgatives.
