Ferran Gil (el Guinardó)

Els altocúmulus castellanus són preludi de canvis destacables de temps

Durant les últimes hores s’estan observant uns núvols amb forma de cabretes, crispetes, petites coliflors o de llamborda que es coneixen com a altocúmulus castellanus. Aquests petits nuvolets són gairebé un símptoma inequívoc que ha de canviar el temps. I sobretot, cap a llamps i trons.

Petits altocúmulus castellanus a la Maquinista de Barcelona. Marta Pérez

Núvols mitgencs que denoten que l’atmosfera es belluga

Entre els núvols mitgencs s’hi troben els gèneres altocúmulus i altostratus. També els nimbostratus. Els altostratus són núvols més llisos, més grisos en general, i solen deixar el cel tapat del tot. Freqüentment deixen passar un xic de sol a través, però d’una forma testimonial. Els altocúmulus són més arrodonits, solen agrupar-se en famílies i molt sovint fan ramats. D’aquí que tinguin el sobrenom de cabretes. La paremiologia catalana ja ho té prou en compte això: “Al cel cabretes, a la terra pastetes” o “Cel a borreguets, aigua a cantirets”.

Parlem, doncs, de núvols que es mouen entre els 5 i els 8 km d’altura aproximadament, i que ja denoten un nivell en què l’aire es fa inestable. Les formes arrodonides que presenten són fruit d’aquest aire que sol pujar amb ganes, i un aire que puja sempre avisa de pluges futures.

Cabretes vistes des de Tremp. Jordi Peró

Els castellanus, els precursors dels trons

Si els núvols mitgencs ens avisen de canvis de temps, i en especial els altocúmulus, els castellanus ja són molt precursors de xàfecs. Parlem d’una espècie de núvol dins el gènere altocúmulus. I els canvis de situació solen venir al cap de 12 o 24 h. El seu nom tan peculiar no és perquè vinguin de les Castelles o semblant, sinó per la seva forma de torres, castells i muralles. Quan veiem els castellanus estem pujant un graó més en aquesta turbulència atmosfèrica: en aquest moment els altocúmulus tenen més gruix, són més amenaçadors i se solen agrupar encara més.

Castellanus vistos des de l’Observatori Fabra. Alfons Puertas

La direcció que portin ens dirà coses molt diferents

Un dels aspectes més curiosos, i alhora imprescindibles, dels altocúmulus castellanus és la direcció que porten. Així, en gran mesura solen venir dels sectors oest i sud. En cas que vinguin de ponent o del sud-oest, precedeixen el que es coneix com un solc o tàlveg. És quan ens avisen de llamps i trons al cap de poques hores.

Ara bé, si aquests núvols arriben des del sud o xaloc, i estem en l’època càlida de l’any, molt sovint ens avisen de l’arribada d’una massa càlida sahariana. En moltes ocasions, abans de l’entrada més càlida des del sud, es forma el que es coneix com a línia d’inestabilitat. No són més que línies de cúmuls o d’altocúmulus castellanus que separen una massa càlida d’una altra de tòrrida. Si els veiem a l’estiu, sovint deixaran gotellades de fang i una posterior onada de calor. Mireu bé cap on es mouen!

Entrada càlida des del sud. Els núvols estirats de color vermellós denoten les línies de castellanus o petites tempestes que van de sud a nord.