El diòxid de carboni (CO2) és un dels principals gasos d’efecte hivernacle, juntament amb el vapor d’aigua (que és qui més hi contribueix) i el metà, entre d’altres. Té la capacitat d’absorbir part de la radiació infraroja que emet la Terra i de tornar-la a emetre. D’aquesta manera, la temperatura en què s’assoleix l’equilibri al nostre planeta entre la radiació solar que arriba a la Terra i la radiació que se n’escapa volta els 15 ºC, en comptes dels -18 ºC que hi hauria si no hi hagués atmosfera. Per tant, gràcies als gasos d’efecte hivernacle, la temperatura mitjana de la Terra és positiva i permet que hi hagi aigua en estat líquid.
El problema apareix quan varia la concentració d’aquests gasos. En augmentar, s’accentua l’efecte hivernacle i això altera l’equilibri que comentàvem. Per tant, per assolir un nou estat d’equilibri, la temperatura mitjana de la Terra ha de pujar. Aquest és l’escenari en què ens trobem: l’emissió constant de CO2 que fem a utilitzar combustibles fòssils està portant un augment progressiu de la temperatura.
Un augment sense aturador: 421 ppm
L’augment de la concentració de diòxid de carboni causat per l’activitat humana ja fa dècades que s’arrossega. Segons dades de l’observatori de referència de Mauna Loa, a les illes Hawaii, en poc més de 60 anys la quantitat de CO2 a l’atmosfera ha augmentat prop d’un 32 %.
La concentració mitjana d’aquest proppassat mes de maig ha estat de 421 ppm, la més alta registrada. En canvi, ara fa un any era de 419 ppm.
La curiosa forma de dent de serra de la gràfica
Si us hi heu fixat, la línia vermella de la gràfica de la concentració de CO2, que és la concentració mitjana mensual, presenta un màxim (a finals de primavera) i un mínim (a finals de tardor) anual. Tot i que la tendència general és a un clar augment, hi ha una fluctuació estacional que s’explica per la distribució de les zones forestals a la Terra.
La vegetació té la capacitat de capturar diòxid de carboni a través de la fotosíntesi. L’activitat fotosintètica arriba al seu punt àlgid durant l’època càlida, mentre que a l’hivern és mínima. Per tant, durant els mesos d’estiu els arbres i les plantes són capaços d’absorbir una gran quantitat d’aquest gas.
Ara bé, hi ha molta més superfície terrestre (i forestal) a l’hemisferi nord que a l’hemisferi sud, on els mars i els oceans ocupen una major proporció. Per tant, quan és hivern a l’hemisferi nord, la vegetació de l’hemisferi sud és la que té un paper més important en capturar CO2, però com que hi ha menys arbres, no es pot contenir l’augment de la concentració del diòxid de carboni. En canvi, quan és estiu a l’hemisferi nord, s’esmorteeix l’increment i fins i tot s’aconsegueix reduir lleugerament.
Què són les ppm?
Les unitats de mesura de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera són les parts per milió (ppm). La raó és que, en comparació amb la resta de gasos que hi ha a l’aire, la quantitat és massa petita per fer-ho en tant per cent.
Tal com indica el nom d’aquesta unitat, una part per milió de CO2 correspon a 1 molècula d’aquest gas per 1.000.000 de molècules d’aire. Per tant, amb les dades més recents, per a cada milió de molècules d’aire, 421 són de diòxid de carboni.
Per què es mesura el CO2 a Mauna Loa?
A prop de les ciutats o de les vies de comunicació, que són fonts emissores de CO2, la concentració d’aquest gas és molt elevada i variable. Per fer un seguiment de l’evolució del diòxid de carboni a l’atmosfera, el que interessa és conèixer la concentració de fons.
La concentració de fons és la que hi ha a l’aire, lluny de les fonts emissores del gas d’interès. És per aquest motiu que com a dades de referència s’utilitzen les observacions de Mauna Loa, un observatori situat a gairebé 3.400 metres d’altitud a les illes Hawaii.
