No cal sortir a la mar i navegar per adonar-se que, a la primera línia de la costa, hi ha un element que des de fa un parell de segles és punt de referència. No només per als navegants, sinó també per a aquells que ens movem per terra ferma: els fars.
El GPS de fa 200 anys
Els sistemes d’orientació en la navegació són pràcticament tan antics com la navegació en si mateixa. Així, era habitual trobar torres de guaita en què al capdamunt s’hi encenien fogueres —amb fusta, palla o carbó— per enfortir la xarxa de vigilància i defensa per a la qual s’havien aixecat aquestes construccions.
És a partir del segle XIX quan, en el cas espanyol, es popularitza i s’impulsa la construcció dels fars per convertir-se, en exclusiva, en la xarxa d’orientació en la navegació arreu de la costa.
Un punt de referència
Des del segle XIX, els fars s’han convertit en indicadors de referència geogràfica, sobretot per als navegants. Però, alhora, fars com el del Llobregat també van esdevenir punts de referència de caràcter social a l’entorn on es van construir: eren instal·lacions habitades.
Els encarregats del funcionament de l’equipament i del manteniment eren els faroners, persones que tenien coneixements de mecànica, d’electricitat, d’hidràulica i de matemàtiques per desenvolupar totes dues tasques, segons recorda el responsable d’ajuda a la navegació del Port de Barcelona, Joaquim Alarcon.
Els faroners vivien amb les seves famílies al far —a banda de la torre, sempre hi havia un habitatge adossat— i això els convertia en transcendents dins de les comunitats més properes a cada far. Alarcon explica que de vegades hi havia persones que s’hi acostaven per demanar-los ajuda gràcies als seus coneixements.
Deshabitats, però en ús
Els fars fa anys que ja no estan habitats, perquè la tecnologia permet que no sigui necessari que algú —el faroner i la seva família— se n’encarregui del funcionament i del manteniment. Actualment, els fars “estan monitorats per remot i se’n coneix, en temps real, l’estat dels equips òptics i el subministrament elèctric que els alimenta, detalla Joaquim Alarcon.
De fet, en cas d’alguna fallada o d’incidència “el sistema avisa immediatament el personal de guàrdia responsable perquè es puguin prendre les decisions i actuacions que calguin”, concreta.
Segons l’article 149 de la Constitució espanyola, els fars espanyols depenen del Ministeri d’Obres Públiques, tot i que la Llei de ports de l’Estat de la marina mercant —promulgada el 1992— va traspassar a les comunitats autònomes algunes senyals marítimes en zones més concrets.
Els fars espanyols estan aixoplugats, des del punt de vista orgànic, per un port de referència anomenat port d’interès general —són els principals— del qual depenen. En el cas català, els fars depenen de dos ports d’interès general: Barcelona i Tarragona. Girona no en té.
Segons aquesta distribució, els fars que hi ha a la costa entre l’Alt Empordà i el Garraf estan sota la jurisdicció del Port de Barcelona, i els que hi ha la costa entre el Baix Penedès i el Montsià, sota la del Port de Tarragona.
