Entre la primavera i l’estiu, la forta insolació afavoreix sovint la formació de nuvolades de tarda. Es tracta de núvols que van evolucionant —creixent— al llarg de la jornada i que, en determinades condicions, poden créixer prou com per acabar desencadenant algun ruixat o tempesta. Malgrat que és al Pirineu i en zones de muntanya on més abunden aquest tipus de precipitacions, si la inestabilitat és marcada també poden gestar-se en d’altres zones del territori, fins i tot a tocar el mar.

Com es formen els núvols d’evolució?

Els núvols estan formats per petites gotetes d’aigua, no vapor d’aigua com podríem pensar “a priori” i de manera intuïtiva, ja que és un gas transparent. Centenars de milers d’aquestes gotetes d’aigua fan visible els núvols.

Per formar un núvol calen tres ingredients: vapor d’aigua (humitat), nuclis de condensació (petites partícules de pols, sal, pol·len) i un refredament sobtat que permeti que el vapor d’aigua es condensi damunt d’un nucli de condensació i es formi una petita goteta d’aigua. El nucli de condensació, per tant, dona estabilitat a les gotetes d’aigua: sense aquests nuclis les gotetes s’evaporarien ràpidament pel fet de ser molt menudes.

Convé recordar que la condensació es produeix perquè la quantitat de vapor d’aire que pot contenir l’aire no és il·limitada, depèn de la temperatura. L’aire fred pot contenir menys vapor d’aigua que el càlid, per tant, si una massa d’aire amb un contingut concret de vapor d’aigua (humitat) experimenta un descens gradual de la temperatura, aleshores augmentarà el contingut de vapor d’aigua (la humitat) fins que arribarà un moment en el qual es veurà obligat a condensar-se i es formaran gotetes d’aigua.

Aquest descens de la temperatura d’una massa d’aire es pot obtenir per diferents mecanismes, un dels quals és a causa d’un ascens en altura, tal com es mostra en aquesta animació del Pedraforca.

Entre la primavera i l’inici de la tardor la radiació solar és molt elevada i escalfa en major mesura la superfície del sòl, pel fet que els raigs solars hi arriben més directament que a l’hivern (símil d’una llanterna).

Així doncs, a la primavera i l’estiu el terra (les carenes de les muntanyes en el cas del vídeo que veiem), el sòl s’escalfa amb celeritat des de bon matí. La calor passa del sòl a la capa d’aire que té immediatament al damunt, aquest es torna menys dens i s’eleva. A mesura que s’eleva es va refredant fins a condensar-se.

Núvols d’evolució i tempestes de tarda

Amb el pas de les hores la temperatura ambiental tendeix a incrementar-se i es formen nuvolades que acostumen a aparèixer damunt de les muntanyes perquè actuen com a palanques. Si les condicions en altura són favorables—si hi ha prou aire fred i humitat a les capes mitjanes i altes de la troposfera— els núvols (cúmuls) continuaran guanyant altura i gruix fins a tenir prou entitat per descarregar els primers xàfecs. Es formen cúmuls amb diferent grau de desenvolupament.

Els ruixats d’estiu se solen produir habitualment a partir del migdia o a primera hora de la tarda, justament quan la insolació és màxima i, en conseqüència, també ho són els corrents d’aire ascendents els que inflen les nuvolades.

Els cúmuls més desenvolupats ja podran generar ruixats breus o gotellades (no tempestes).

En alguns casos els cúmuls acabaran evolucionant i es convertiran en cumulonimbus: el núvol de tempesta per excel·lència.

Les fases de desenvolupament de les tempestes

Les tempestes experimenten diverses fases o etapes de desenvolupament. Inicialment es parla de la fase de creixement, que coincideix amb el desenvolupament i formació de les nuvolades.

La fase de maduresa dels núvols de tempesta coincideix amb el moment de màxim desenvolupament vertical del núvol (9-12 km altura) i en el qual, tot i que encara es mantenen els corrents ascendents que inflen les nuvolades, alguns d’aquests es comencen a debilitar i, per tant, no poden sostenir més en suspensió les gotes d’aigua o els cristalls de gel que contenen els núvols. És justament en aquest moment quan comença a ploure, o a caure calamarsa o pedra de forma intensa i abundant. En aquesta fase es produeixen llamps i trons (aparat elèctric).

A mesura que el núvol descarrega pluja també es va debilitant de forma gradual. El motiu és que a l’interior del núvol predominen cada cop més els corrents d’aire descendents, associats a la precipitació i el núvol es va desfent. Això explica per què a l’estiu, sovint, a darrera hora de la tarda o de cara al vespre torna a lluir el sol.

Vegem un parell d’exemples més, enregistrats justament des de Barcelona (observem el límit superior dels núvols de tempesta, que s’anomena “enclusa”).

Llamps, llampecs i trons

Quan es formen els núvols, al seu interior es produeix un camp elèctric a causa de la distribució de càrregues. A la part superior del núvol, la zona més freda, s’hi concentren les càrregues positives i, a la base, les negatives, per bé que també hi ha una zona secundària amb càrregues positives en aquesta part baixa del núvol.

Els núvols s’electrifiquen sobretot a causa dels xocs o la fricció que es produeix quan topen les diferents partícules que els formen, com és el cas dels petits fragments de gel i calamarsa. Si la diferència de potencial entre les parts del núvol és prou gran aleshores es produeix una descàrrega elèctrica per tal de mantenir l’equilibri elèctric. Si es genera dins del mateix núvol, o bé entre dos núvols o entre un núvol i el terra es parla de llamp. El llampec fa referència a la resplendor que produeix el llamp.

El tro és el soroll que fa el llamp o bé el llampec, i es produeix perquè el llamp quan descarrega escalfa de forma violenta, i a gran temperatura, l’estreta franja per on circula. Això fa que l’aire s’expandeixi de forma sobtada i generi ones sonores, és a dir, el tro. Tenint en compte que la velocitat del so és de 340 m/s, aleshores comptant els segons que hi ha entre el moment en el qual veiem el llamp i el que sentim, el tro, podem saber aproximadament a quina distància tenim la tempesta.