En Sergi Gonzàlez, un científic de casa nostra, ha fet un nou viatge a l’Antàrtida. En una connexió via Zoom en Sergi ens explica les particularitats del lloc on viu des de fa un mes i mig i quina és la seva tasca científica a la base belga Princess Elizabeth.
Estudi de la interacció de la neu i l’atmosfera
Gonzàlez, meteoròleg, que ara treballa per a l’Institut per la recerca de la neu i les allaus (SLF) a Davos (Suïssa) va emprendre fa un mes i mig el que és ja seva quarta campanya a l’Antàrtida.
En aquesta ocasió, a una base belga anomenada Princess Elisabeth situada ja a l’interior del continent, en el que l’investigador anomena com a “Antàrtida freda”, en contraposició a les seves campanyes anteriors, situades a la costa i on el clima és més benigne.
Gonzàlez ens explica que la seva feina en aquests dos mesos de missió consisteix en la instal·lació de l’instrumental necessari per a l’estudi de la interacció de la neu i l’atmosfera, especialment quan hi ha vents intensos que comporten el fenomen del torb.
Aquest torb, afegeix Gonzàlez, comporta un aixecament de la neu que facilita la sublimació de la neu (passa directament de sòlid a gas) i, en aquest sentit, l’estudi se centra en aquesta reacció de la neu amb l’atmosfera.
Per a la instal·lació de l’instrumental, Gonzàlez ha de pujar en els seus dies de feina a una torre de 30 metres d’altura on hi posa el material necessari per mesurar l’aixecament de la neu, un fet que en aquest punt del planeta és especialment complicat donades les condicions de vent i fred que tenen normalment.
Tot i això, quan encara falta mig mes per acabar la seva estada allà, el balanç és positiu i sembla que podrà tenir instal·lat tot el que li cal, per bé que encara ha de trobar la manera de fer arribar les dades de forma automàtica. En cas contrari, haurà de tornar ell o alguna altra persona de l’equip a recuperar les dades passat un temps.
La vida a l’Antàrtida, amb sol de mitjanit
En una xerrada distesa amb l’investigador, Gonzàlez assegura que viure allà és maco però també dur, i que també troba a faltar casa seva.
La base on viu des de fa mes i mig és zero emissions i s’alimenta sobretot de panells solars, que donen l’energia suficient per al funcionament diari. L’aigua, extreta de la fosa de la neu, també és suficient per cobrir les necessitats de la base.
Dins l’edifici, s’organitzen entre perfils tècnics que faciliten el dia a dia dels perfils científics. En aquest sentit, hi treballen també cuiners i fontaners, molt importants en un punt tan fred.
En Sergi ha fet aquest quart viatge coincidint amb l’estiu austral, el moment de l’any que tenen llum solar les vint-i-quatre hores del dia. En el seu cas, el sol, indica Gonzàlez, sempre és lleugerament sobre l’horitzó, però tenen unes muntanyes que durant unes hores el tapen, cosa que els ajuda a no acabar de perdre la noció del temps.
El torb i el whiteout a l’Antàrtida
Preguntat sobre els fenòmens més extrems que ha viscut en aquesta ocasió, Gonzàlez n’apunta el torb (el vent fort que aixeca la neu) i també l’anomenat whiteout, un fenomen que es dona quan hi ha cel ennuvolat, ha nevat i fa una mica de vent i que implica veure-ho tot d’un color blanc uniforme perdent la noció de l’espai.
Aquest viatge l’estan seguint també nombrosos escolars gràcies a la col·laboració d’en Sergi González amb la Fundació Catalana de la Recerca i la Innovació. Gonzàlez elabora un diari de bord amb les vivències viscudes i contesta les preguntes dels estudiants al seu web.
