compartir
Cada sis mesos es produeix el mateix dilema: canviar l’hora. Adoptar l’horari d’hivern l’últim cap de setmana d’octubre i el d’estiu en l’últim cap de setmana de març. És una mesura adoptada el 1980, amb la motivació d’un estalvi econòmic provocat per la crisi del petroli de finals de la dècada del 1970.
Una mesura poc eficaç
Diverses enquestes oficials apunten que un gruix important de la ciutadania vol deixar de canviar l’hora dos cops l’any. Un fet que suposa una mena d’aval ciutadà al criteri de científics i d’experts, que pressionen la Unió Europea (UE) perquè s’abandoni aquesta pràctica.
És del mateix parer el professor de geografia de la Universitat de Barcelona (UB) Toni Carneros, que constata que “diversos estudis sobre el suposat estalvi energètic demostren que és mínim“.
En aquest sentit, Carneros recorda que l’horari d’estiu ja no estalvia electricitat. Tot i que permet allargar les hores de sol al vespre i, per tant, no haver de produir llum artificial, “els consums nous es mengen aquest estalvi“, diu.
Aquest horari estival, concreta, “només afavoreix el turisme i l’activitat de l’oci“, dues indústries que “consumeixen energia, per exemple, amb la climatització artificial o amb altres grans aparells en marxa”.
Distorsió horària?
Segons el criteri tècnic i científic, en el cas de suprimir el canvi d’hora estacional, l’horari que hauríem d‘adoptar és el d’hivern. És el que més s’aproximaria a l’hora solar i al nostre fus horari.
Uns factors que evidencien “la distorsió” en què ens trobem, assenyala el geògraf de la UB Toni Carneros. Recorda que, ara per ara, quan tenim l’horari d’estiu “estem dues hores per sobre de l’horari solar que ens correspondria”, i amb l’horari d’hivern, “una hora per sobre“.
Un sistema que té 200 anys
Els fusos horaris són una “divisió del planeta en 24 franges horàries” —una per a cada hora del dia— que formen una mena de “grills de taronja“, apunta Carneros.
Cada grill és un fus, i el principal a partir del qual s’ordenen la resta de fusos “és el de Londres, al Regne Unit“. Se’l coneix tècnicament com a GMT 0 —Greenwich Meridian Time zero—, per tant, l’hora oficial d’Espanya és GMT +1, és a dir, una hora més que al Regne Unit.
L’origen d’aquesta divisió per fusos cal trobar-la al segle XIX, coincidint amb “l’expansió del ferrocarril i la millora de les connexions entre ciutats allunyades fins al moment”, recorda el geògraf de la UB Toni Carneros. Aquell avenç en el transport “va necessitar d’una ordenació internacional de l’hora“, per establir unes regles comunes amb què organitzar els horaris.
Així, conclou Carneros, “tenir una hora estandarditzada arreu és important per saber, fins i tot en l’àmbit legal, quan comença i quan acaba una activitat”, perquè, afegeix, els fusos “ens tradueixen les hores”.
