El 15 de juliol es considera tradicionalment el punt d’inici de la canícula de l’estiu, un període que s’allarga fins el 15 d’agost i en el qual, estadísticament, se solen registrar les temperatures més altes de tot l’estiu.
El sol surt aquests dies a les 6.30 h i, des de Barcelona, ja es comença a veure sortir damunt del mar, no damunt dels contraforts de la Costa Brava, com passava a principis de juliol. El sol surt i es pon, per tant, una mica més cap al sud i, en conseqüència, els dies es van escurçant lentament. En conjunt, des del dia del solstici d’estiu -el dia més llarg de tot l’any- ja hem perdut gairebé 20 minuts de llum solar.
Els dies, per tant, es van escurçant lentament, i el sol cada dia el veiem una mica més baix respecte a l’horitzó: el dia del solstici d’estiu feia un angle de 72 graus al migdia a Barcelona; aquests dies volta els 70 graus.
Per què estadísticament fa més calor entre mitjans de juliol i mitjans d’agost que no a mitjans de juny?
Intuïtivament podríem pensar que si els rajos solars ens arriben de manera més perpendicular (directa) a mitjans o finals de juny, aquells haurien de ser els dies de més calor de tot l’any. Malgrat que això pot passar de tant en tant a causa de la irregularitat del clima mediterrani –en podria ser un exemple el juny del 2019-, el més habitual és que les temperatures mitjanes toquin sostre al centre de l’estiu, durant l’anomenada canícula de l’estiu:entre el 15 de juliol i el 15 d’agost.
L’explicació rau principalment en el fet que l’aigua del mar i els oceans presenta una gran inèrcia tèrmica, és a dir, s’escalfa o es refreda molt més lentament que l’aire o la superfície terrestre, una característica que fa que les grans extensions d’aigua com els mars o els oceans actuïn com a reguladors de la temperatura de l’aire que els envolta.
L’augment de la temperatura de l’aigua dels oceans -però també del sòl- s’acaba transmetent a les masses d’aire que hi contacten, un fet que implica un “endarreriment del moment de màxima calor”, d’unes quantes setmanes en general.
N’és un clar exemple el mar Mediterrani, que, tot i que enguany està assolint temperatures de rècord, a casa nostra assoleix la temperatura més alta de tot l’any normalment al llarg de la canícula, principalment a l’agost, quan els rajos solars ja ens arriben de manera més indirecta.
Finalment cal recordar que a l’hivern passa una cosa semblant: habitualment els dies més freds de l’any no s’esdevenen abans de Nadal, pels volts del solstici d’hivern, sinó entre finals de gener i el mes de febrer.
