Afegeix betevé com a font preferidaUna aturada a mig camí per descansar o posar combustible. És el que fem cada vegada que iniciem un viatge amb una distància considerablement llarga. Ho fem nosaltres com a éssers humans i ho fan també, molt abans que nosaltres, les aus migratòries.
Rutes de 4.000 quilòmetres
Bona part de les aus migratòries segueixen, anualment, la ruta del Paleàrtic Occidental entre Àfrica i l’Europa central, tant d’anada com de tornada: a la primavera, pugen fins al nostre continent per criar a l’estiu i, a la tardor, baixen a Àfrica a la recerca de temperatures més suaus que les de l’hivern europeu.
Cada migració pot tancar-se amb rutes de fins a 4.000 quilòmetres que, durant el recorregut, tenen punts estratègics per a aquests animals.
Segons recorda el tècnic de biodiversitat del Consorci d’Espais Naturals del Delta del Llobregat, Enric de Roa, aquestes aus no podrien fer aquestes distàncies d’una sola tirada perquè moririen d’inanició, així que aprofiten els aiguamolls o les zones humides que es troben a mig camí per descansar i alimentar-se, concreta.
Una xarxa global de “benzineres”
Aquests indrets, com el delta del Llobregat, formen part d’una mena de xarxa natural de “benzineres” o àrees de servei per a les aus migratòries. En cadascun d’aquests espais, les aus faran una parada i fonda que pot durar des d’unes hores fins a uns dies, puntualitza de Roa.
Per tant, tant els aiguamolls com les zones humides que hi ha arreu de la costa —les aus acostumen a evitar creuar grans carenes muntanyoses o el mar durant aquestes migracions— són essencials per mantenir els ecosistemes africans i centreeuropeus.
Protecció sense fronteres
Ara bé, aquests ecosistemes també han de tenir una característica comuna i idèntica: la mateixa política de conservació dels espais i de les aus.
Així, el tècnic de biodiversitat del Consorci d’Espais Naturals del Delta del Llobregat destaca: “No tindria sentit protegir espais i espècies d’aus a les zones de cria, però no fer-ho a les zones d’hivernada”.
La política ambiental, destaca Enric de Roa, ha de ser global perquè no entén de fronteres humanes.
Canvis en les migracions
Els anys d’observació, d’anellament d’espècies i de geolocalització d’aus han permès extreure, almenys, dues conclusions: la primera és que les rutes migratòries es mantenen estables i sense canvis, però la segona és que el calendari migratori s’ha mogut.
Segons concreta de Roa, “les orenetes van començar la migració a finals de febrer i no pas a l’inici de la primavera”, com era habitual. O el cas del puput, una au migratòria que des de fa uns 20 anys s’ha establert de manera permanent a Catalunya.
“[Aquesta circumstància] no es pot atribuir directament al canvi climàtic, perquè falta acumular més dades en períodes de temps més llargs”, puntualitza el tècnic de biodiversitat del Consorci. Tot i això, sí que s’entreveu una tendència.
No és tendència, sinó realitat, que algunes espècies de papallones migratòries han deixat de migrar. Han aprofitat que l’escalfament global ha temperat els hiverns mediterranis per sobreviure com a crisàlides o erugues a les nostres contrades, quan anys enrere sí que marxaven per la intensitat del nostre hivern.
