La cimera mundial del clima, la COP29, ha conclòs després d’11 dies de negociacions, amb un acord que, com cada any, no està a l’alçada de la gravetat de la situació climàtica. El científic i investigador, Antonio Turiel, ens detalla al betevé directe aquest acord de mínims i ens dona algunes claus per entendre cap a on hem d’anar per intentar revertir una situació cada cop més alarmant.
Acord econòmic, no climàtic
L’acord al qual es va arribar a última hora a la COP 29 va ser la contribució de 300.000 milions d’euros anuals dels països rics cap als pobres. Turiel explica que la seva naturalesa és econòmica. “S’està centrant tota la problemàtica en l’economia, però en cap cas en la reducció d’emissions“, diu el científic, evidenciant un error d’enfocament. Turiel assegura que “és una manera de compensar el mal que s’ha fet, però el mal cada cop serà més gran, i més difícil de compensar. En resum, és un xantatge per comprar el silenci del països en desenvolupament”. I ha conclòs: “No sé què aplaudeixen”, en referència a la imatge que es va poder veure quan es va clausurar la sessió.
El problema principal que explica el científic és que “la reducció d’emissions ha sortit del focus d’atenció”. I afegeix: “Hem de trobar una tecnologia viable que puguem utilitzar i, a banda, s’ha de baixar el consum. Hem de fer les coses millor, de manera més eficient”, ha dit sobre una possible via de millora. A més, l’investigador destaca absències destacades en la cimera com “la del president actual dels Estats Units, el de la Xina o el d’Alemanya, entre d’altres. Una cimera molt descafeïnada”.
La naturalesa de la COP
Després de 29 edicions d’acords “insuficients”, la pregunta que sorgeix és la utilitat d’aquestes reunions climàtiques anuals. Turiel explica que simplement “s’ha de demostrar que es fa alguna cosa, però només per donar la impressió que es fa alguna cosa. Tot és de cara a la galeria“. Sobre les responsabilitats de l’assumpte, afirma que “cadascú de nosaltres pot contribuir-hi, però falta una acció conjunta per combatre’l de veritat”.
Malgrat que la majoria som coneixedors de la gravetat de l’assumpte, Turiel remarca el complicat escenari que ens podríem trobar d’aquí a 15 anys: “Amb el creixement de temperatura que s’està registrant anualment, el 2050 podríem arribar als 2 graus de creixement. Significaria una temperatura a l’estiu a Catalunya de 50 graus. Comencen a ser temperatures poc compatibles amb la vida humana”.
