Alfons Puertas. Observatori Fabra (arxiu)
Alfons Puertas. Observatori Fabra (arxiu)

L’amplitud tèrmica és la diferència entre la temperatura màxima i la mínima i dona una idea del comportament i evolució tèrmics al llarg d’una jornada.

En general, les amplituds tèrmiques són més acusades a l’interior que no pas a les poblacions costaneres a causa de l’efecte termoregulador del mar. També cal destacar que els equinoccis són les èpoques de l’any en què aquestes diferències de temperatura entre el dia i la nit acostumen a ser més acusades.

La causa principal d’aquesta circumstància es deu a la dicotomia entre l’escalfament diürn provocat per la radiació solar sobre la superfície terrestre i el refredament nocturn gràcies a la irradiació nocturna (pèrdua de calor de les parts continentals emergides durant la nit).

Factors i elements que condicionen l’amplitud tèrmica

Es tracta de factors de caràcter astronòmic (successió de les estacions de l’any i inclinació de l’eix terrestre respecte al Sol), factors geogràfics com la continentalitat o l’altitud, factors sinòptics com les masses d’aire i causes atmosfèriques generals o locals, com ara la presència de nuvolositat o el vent.

  • Perpendicularitat de la radiació solar. La perpendicularitat del Sol respecte A la superfície terrestre condiciona majoritàriament el balanç energètic sobre la terra. Com més perpendicularitat, els raigs solars incideixen d’una forma més directa i escalfen més el terreny. Això succeeix a l’estiu, fet que fa pujar més la temperatura. En canvi, durant l’hivern, els raigs arriben d’una forma molt obliqua, de tal manera que no tenen la capacitat d’escalfar gaire.
  • Duració del dia i la nit. Les nits curtes impliquen que no hi hagi gaire hores per al refredament nocturn i, per tant, que no pugui baixar gaire la temperatura. En canvi, les nits llargues es produeix un refredament continuat durant moltes hores, amb capacitat de fer baixar més el mercuri. En general, les nits llargues impliquen que hi pugui haver més diferència entre la mínima i la màxima.
  • Continentalitat. Es tracta de les regions situades lluny del mar i fora de la zona d’influència marítima, de tal manera que durant la nit hi ha més refredament nocturn i de dia la temperatura pot pujar més. Els climes continentals són més extrems i, per tant, tenen amplituds tèrmiques més elevades.
  • Altitud: L’altitud és un dels altres elements geogràfics que condicionen l’amplitud tèrmica. En general, el gradient tèrmic altitudinal ens marca que la temperatura baixa 1 ºC cada 100 metres, de tal manera que fa més fred o menys calor (en aquestes circumstàncies) a Collserola que arran de mar. Això fa que durant la nit, a les muntanyes i sense inversió tèrmica, pugui baixar més el termòmetre que a les valls. En canvi, durant el dia, la temperatura no puja tant. Així doncs, l’amplitud tèrmica anual a les zones altes dels Pirineus és més baixa que a la Catalunya Central o al pla de Lleida.
  • Tipologia de massa d’aire. Es tracta d’un factor sinòptic de la configuració general atmosfèrica que marca la temperatura de l’aire a diferents capes. En general, les masses d’aire càlid subtropicals provoquen amplituds tèrmiques més aviat baixes o moderades, com a molt. Una advecció d’aire càlid d’origen saharià provoca temperatures extremament altes a Catalunya i sobretot a les capes mitjanes, cap als 800-1.000 metres. Les zones que es troben dins la bombolla d’aire més calenta o sota la influència de la capa més tòrrida tindran amplitud tèrmica moderada: durant la nit no baixarà gaire la temperatura i durant el dia pujarà força.

En canvi, les masses d’aire fred polars o àrtiques poden implicar amplituds tèrmiques més elevades a Barcelona.

  • Presència de nuvolositat. Els núvols actuen com a capa o manta que té dues cares en funció del moment de la jornada: de nit, impedeixen que baixi la temperatura perquè aquesta manta fa que l’aire càlid no es pugui escapar. En canvi, de dia, impedeixen l’entrada d’energia del sol i tampoc pot pujar tant la temperatura. Així doncs, un cel tapat és sinònim d’amplitud tèrmica baixa o nul·la, en canvi, el cel serè implica amplituds tèrmiques més grans.
  • Vent. El corrent d’aire no és un bon aliat perquè hi hagi grans amplituds tèrmiques. El vent remou les capes d’aire i impossibilita que es produeixi un refredament i emmagatzematge nocturn de l’aire fred, mentre que les brises diürnes (marinades) frenen els termòmetres arran de mar. Ara bé, de vegades la direcció i l’origen del vent sí que poden originar temperatures més extremes o dispars, com ara el ponent reescalfat a Barcelona o bé els vents catabàtics freds d’hivern que llisquen des de Collserola cap al pla de Barcelona.
  • Illa de calor. Aquest fenomen, que implica temperatures més altes (especialment de nit) al centre de Barcelona respecte a les seves zones perifèriques, també condiciona notablement l’amplitud tèrmica. Si l’illa de calor és molt marcada, l’amplitud tèrmica al centre de la ciutat serà menys evident.
  • Inversió tèrmica. Aquest fenomen consisteix en l’acumulació d’aire fred, que és més dens, a les capes baixes i a les grans fondalades. D’aquesta manera, s’inverteix el gradient tèrmic altitudinal i fa menys fred a la muntanya o a cotes mitjanes que no pas a les valls i fondalades. A Barcelona aquesta situació és freqüent a l’hivern en situacions d’estancament anticiclònic, en què fa més fred a la part baixa que als barris de muntanya i Collserola. La inversió tèrmica fa que les amplituds tèrmiques siguin més acusades a les fondalades i cotes baixes que no pas a la muntanya.