Gairebé cada dia veiem circular núvols a casa nostra. Inconscientment, i també en part a causa dels pronòstics del temps dels mitjans de comunicació, els hem començat ja a agrupar en núvols alts, mitgencs i baixos. Però a quina altura circulen uns i altres?
Núvols baixos:
Són els que la seva base no supera els 2.000 m d’altura. De fet, la base d’alguns núvols baixos pot tranquil·lament cobrir part de la serra de Collserola o, fins i tot, Montjuïc o les parts més altes d’alguns edificis barcelonins. Els clàssics que impliquen aquest darrer cas són els estrats, que ens han acompanyat darrerament aquest dies. Tot i que semblen molt amenaçadors, acostumen a deixar simplement el cel ennuvolat i, en el millor (o pitjor) dels casos, alguna gotellada.
Són també núvols baixos els estratocúmuls, els cúmuls i els cumulonimbus. En aquest darrer cas, tot i que se’ls considera baixos (perquè la seva base se situa per sota de la cota 2.000 m) poden arribar a superar els 12 kilòmetres d’altura màxima i són els que poden deixar grans aiguats, així com els cúmuls de gran desenvolupament vertical.
Núvols mitgencs:
Tenen la seva base situada entre els 2.000 i els 6.000 m aproximadament. La majoria dels núvols mitgencs tenen el prefix -alto tret dels nimboestrats, el tipus de núvol que acostuma a donar pluja continuada i sense tempesta a casa nostra. Són núvols mitgencs també els altoestrats i els altocúmulus, les clàssiques “cabretes del cel” que anuncien canvis de temps.
Núvols alts:
La base dels núvols se situa per damunt dels 6.000 m de cota. Es tracta de núvols que gairebé no tenen dimensió vertical, molt filamentosos i formats per cristalls de gel. Els cirrus, cirrostrats i cirrocúmuls són els núvols d’aquesta subdivisió i són núvols que rarament donaran pluja, atesa la seva altura i el seu poc desenvolupament vertical.
Aquesta no és pas l’única subdivisió dels núvols. En funció del seu desenvolupament vertical els podem agrupar en estratiformes (poca verticalitat) o cumuliformes (més desenvolupats).
