Ernest Lluch reflexiona en aquesta entrevista sobre la seva militància i la seva perspectiva política. El qui va ser ministre de Sanitat i Consum durant el govern de Felipe González, confessa que li agrada dir-se “socialista liberal” i defensa que “les reformes de la socialdemocràcia són irreversibles mentre qualifica el model comunista soviètic de desastre. Accepta que “el socialisme s’ha adaptat al capitalisme perquè no hi ha hagut una alternativa al sistema de mercat ja que els altres han funcionat pitjor”. 

Doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, critica la gestió de Rodrigo Rato com a ministre d’Economia. Entre d’altres, li recrimina que el canvi de la pesseta a l’euro s’hagi acordat a 166,386 quan “s’hauria d’haver entrat amb un tipus més favorable de 168, 169” i l’acusa de treure importància a la inflació que viu el país. El també professor d’economia comparteix que als seus estudiants els insisteix en què “han de procurar tenir poca ideologia i pocs principis, però molt ferms“.

Preguntat sobre els diferents agents que ostenten poder a la ciutat de Barcelona, Lluch assegura que “això ha canviat molt”, especialment en el camp empresarial. En aquest sentit, explica com la indústria tèxtil, especialment del cotó, “que tenia un gran pes, ha desaparegut”. I afegeix, “primer hi va haver un predomini i una presència pública d’empresaris del metall, que ha desaparegut, i ara més aviat hi ha un pes de gent que són intermediaris” o bé “gent de la construcció” o de l’hostaleria. També esmenta “el que en la tradicional terminologia de la burgesia diríem ‘cul llogats’, és a dir, gent que té un important poder econòmic però que no és l’amo de l’empresa, no pot decidir”. 

Seguint aquest fil, posa l’exemple del Barça, on “havia manat molt la gent que venia de la burgesia del cotó”, i del conjunt del futbol a Espanya, amb gran presència de constructors al capdavant dels clubs. Això fa que hi hagi “una barreja i en el qual ser president serveix per a l’exercici perquè encara que no facis cap pressió, pel fet de ser president d’un gran club, pressiones molt”. Tornant al Barça, es queixa que “la directiva no mana”, sinó que “mana un entrenador”, en referència a Louis van Gaal, que és holandès però que “a Holanda li diuen l’alemany”, fet que “és un gran insult”. 

D’altra banda, Lluch reconeix el rol dels sindicats, dels que “se’n parla poc perquè hi ha molta gent que té prejudicis de classe” però “pesen” i reivindica la importància dels intel·lectuals i opinadors però lamenta la pèrdua de referents com ho van ser Alexandre Cirici i Pellicer en el camp de l’art o Jaume Vicens Vives en el de la història. En “aquests moments de triomf de l’especialització”, Lluch reivindica els pensadors i erudits de coneixement transversal, imprescindibles per comprendre “com es produeixen aquests fenòmens que són de la globalitat de les societats”, “saber perquè les societats canvien en un moment determinat d’opinió” i cita Martí de Riquer i el jesuïta Miquel Batllori com a exponents de saviesa.