Un Mundial farcit de novetats. El 2010, la Copa del Món va arribar per primer cop a Àfrica i, a més a més, va coronar un país per primera vegada: Espanya.
Per seguir amb la tradició, patacada de la vigent campiona. La Itàlia de Lippi no va passar de la primera fase, tot i tenir un grup asequible. També va quedar-se fora, la subcampiona: França, en l’últim Mundial de Thierry Henry.
De sorpreses, també van haver-hi moltes. Ghana, en representació del futbol africà, va arribar als quarts de final. Va fregar les semifinals, però van caure als penals contra l’Uruguai. Mai unes Mans i una expulsió, com la de Luis Suárez, havien estat tan dolces.
Brasil, novament, fora als quarts de final. Sense Ronaldinho o Ronaldo, amb Kaká com a referent, la ‘Canarinha’ va sucumbir contra uns Països Baixos que acabarien tornant a una final 32 anys després.
I les favorites? Per una banda, Alemanya, que va arrasar Anglaterra i l’Argentina de Messi (al Camp) i Maradona (a la banqueta). Els de Löw marcaven el pas ferm cap a la final però es van trobar Espanya a les seminals.
‘La Roja’ de Vicente del Bosque i amb 7 jugadors del Barça a l’onze, arribava de superar amb problemes Portugal i Paraguay. Però a Durban tot va ser diferent. Domini clar i un gol de bandera de Puyol per ficar els espanyols a una final del Mundial per primera vegada a la història.
Finalíssima a Johannesburg. Un país sense Mundial sortiria de Sud-àfrica amb una estrella al pit. Mentre Espanya proposava, els ‘oranje’ van oblidar el seu futbol total per tallar el joc amb un ball de bastons.
0-0 i pròrroga. Molts nervis en els dos equips I, mentre ja preparaven els penals, va passar això.
Bogeria desfermada per una selecció espanyola històrica. De cop i volta, gràcies a una generació de futbolistes irrepetible, la ‘Furia’ havia quedat desterrada, com tots els complexos d’un futbol que ja tenia estrella.
