Estimar: sentir amor, afecte, amistat o passió cap algú (segons el DIEC). O el que és el mateix: el que l’afició del Barça sent cap a Francisco Javier González Urruticoechea des del 24 de març del 1985.
A Zorrilla, el penal més famós de la història del Barça, el va aturar el porter basc.
Amb 1-2 al marcador, l’aturada va permetre als blaugranes guanyar una Lliga 11 temporades després de l’última.
Però, Urruti va començar a fer camí a principis dels 70. A la Reial Societat, el club de la seva ciutat, va debutar el 1973 i s’hi va estar fins que va aparèixer Arconada. El 1978 va marxar a Barcelona, però, a l’Estadi de Sarrià.
Amb l’Espanyol, Urruti va consolidar-se jugant més de 100 partits fins que l’any 1981 va canviar de bàndol a la capital catalana i va signar amb el Barça.
Vestit de blaugrana va guanyar la segona Recopa del club: en vèncer a la final l’Standard de Lieja per 2-1 al Camp Nou.
Urruti també va ser el porter de la Copa del 83, guanyada a Saragossa contra el Madrid. El basc va ser-hi present en dues Copes de la Lliga tenyides de blaugrana, una Supercopa d’Espanya.
També, però, en la final de Copa del 84. La final dels pals entre Braça i Athletic Club, amb Maradona com a protagonista. I, una de les nits més negres per al barcelonisme: la final de Copa d’Europa perduda contra l’Steaua de Bucarest a Sevilla.
Una final a la qual el Barça, va arribar, gràcies, en part, a Urruti. La tanda de penals contra el Goteborg, amb aturada i un gol del porter, va suposar arribar a Sevilla.
Amb la selecció, només va aconseguir jugar cinc partits en vuit anys. Tot i això, va estar present en tres Mundials i una Eurocopa.
Un Zamora i, la famosa lliga del 85, engrandeixen el seu palmarès. Tot plegat fins a finals del 80, quan Zubizarreta va prendre-li el lloc i, amb el motí de l’Hesperia i l’arribada de Cruyff, va penjar els guants.
El 2001, de forma sobtada, Urruti va traspassar a causa d’un accident de trànsit, amb 49 anys. Una llegenda, la d’Urruti, que, avui dia, encara segueix viva a Barcelona.
