El somriure del futbol. Ronaldo de Assis Moreira, l’home que va fer encendre d’il·lusió el Camp Nou després de l’època més fosca, un rei que va decidir quan abdicar. Sense debat: un dels jugadors amb més talent de tots els temps.
Des del Gremio de Porto Alegre, on amb 18 anys ja va començar a mostrar el seu talent inacabable al món sencer, al PSG. A França, en dues temporades, va presentar-se a Europa. Un Ronaldinho jove, però ja líder, estava preparat per un salt més gran.
I, fin i tot, abans de fer-lo, va convertir-se en campió del món amb el Brasil, al Mundial de Corea i Japó. Una carta de presentació impressionant pel seu nou repte: tornar a fer gran el Barça.
I, vaja, si ho va aconseguir. Des del dia del seu debut… fins al seu últim gol… Cinc anys on el somriure de Catalunya era el del brasiler.
Barcelona va coronar Ronaldinho com a rei. Vestit de blaugrana, el ‘gauxo’, mentre despertava l’admiració dels barcelonistes i també dels rivals, va guanyar dues Lligues, dues supercopes d’espanya i una Champions. La segona, la de París, l’any 2006.
El punt d’inflexió, la nit del 17 de maig de 2006, després de la qual ja res va tornar a ser com abans. Dues temporades camí cap abaix, per acomiadar-se de Barça i, també, del primer nivell. Això sí, la màgia sempre el va acompanyar.
El 2008 va canviar Barcelona després de cinc anys pel Milan. A Itàlia, Ronaldinho va regalar les darreres espurnes de qualitat a Europa, en dues temporades i mitja on, amb Ancelotti, va guanyar una Serie A.
El seu retorn al Brasil, després d’un passi pel Flamengo, a ‘Ronnie’ encara va donar-li temps de convertir-se en un dels pocs jugadors en guanyar Champions i… Libertadores. Ho va aconseguir mitjançant tota la màgia que li quedava amb l’Atlético Mineiro.
Mentre, la samba ocupava el lloc que Ronaldinho sempre havia volgut donar-li a la seva vida i, durant uns anys, va haver de reduïr pel futbol d’elit.
L’hereu del ‘10’ va ser Messi, que va tenir el millor professor possible. I el llegat de Ronaldinho Gauxo, el rei del jogo bonito, és el seu somriure. Per molts anys que passin, Barcelona, mai oblidarà l’home que els va fer tornar a somiar.
