Arthur o Arturo Vidal. El rock-and-roll o la música clàssica, el blanc o el negre. Dos jugadors tan diferents com gairebé oposats. Dos jugadors que semblen incompatibles en el Barça d’Ernesto Valverde. Si us haguéssiu de mullar, quin triaríeu?

Aquesta va ser la gran virtut d’Arthur, tenir el vistiplau de Leo Messi.

A l’altra banda tenim Arturo Vidal. Experiència, caràcter i capacitat per liderar la pressió.

Arturo Vidal és el rock-and-roll. Les seves grans virtuts són la capacitat de jugar d’interior dret i esquerre, capacitat per jugar en un equip posicional i de transició. Intensitat defensiva i arribada a l’àrea amb olfacte golejador. Fins i tot, algunes veus diuen que, amb Arturo Vidal, el desastre de Roma no hauria passat mai.

Arthur és la música clàssica. Les seves virtuts són la joventut, el joc posicional i la capacitat per sortir de la pressió alta del rival. El brasiler va enlluernar el barcelonisme a principi de temporada. Arthur era la nineta dels ulls, la reencarnació de Xavi.

En contra, Arturo Vidal i el seu rock-and-roll a vegades desafinen. No té la delicadesa per sortir de la pressió alta del rival, la seva mobilitat, a vegades excessiva, pot arribar a desordenar l’equip, així com alguns capítols de falta de disciplina.

En contra, la música clàssica d’Arthur ha perdut solfeig. Absent de lideratge i transcendència en els últims mesos. La seva inoportuna lesió després de la festa de Neymar s’ha sumat a un rendiment pobre. Se li demana ser més assistent i golejador en els metres finals.

Arthur o Arturo, el rock-and-roll o la música clàssica. Contra l’Atlètic de Madrid l’absència d’Arturo Vidal és inevitable. Veurem, però, si per al partit d’Old Trafford, Valverde escull la guitarra elèctrica d’Arturo Vidal o el violí d’Arthur.