betevé

Montserrat Anguiano, afrocatalana, pintora i feminista

L'artista plàstica ens obre les portes del seu taller i ens explica el seu periple vital

Montserrat Anguiano va ser adoptada quan tenia 30 minuts de vida. “La meva família és el millor regal que puc tenir”, afirma, i explica que des que va morir el seu pare el matriarcat està format per la seva mare, ella i la seva filla adolescent.

“Jo m’he criat amb la meva família blanca, no tenia cap curiositat” respecte a qui era la família biològica, diu, fins que un dia va voler saber-ne detalls: arran d’assistir a les trobades Black Barcelona i de fer amistat amb altres persones afrocatalanes, va voler indagar en les seves arrels: “Vaig començar a conèixer gent com jo i em vaig quedar al·lucinada”, i li va demanar a la mare anar a buscar la família biològica. Curiosament, era ben a prop: a l’Hospitalet de Llobregat.

Montserrat Anguiano tenia com a referents de dones negres Whitney Houston i Woopy Goldberg. Ara celebra que molta gent lluiti per visibilitzar referents negres, com ella, que en els quadres retrata dones negres importants, des de les més històriques, com Rosa Parks, figura cabdal dels drets civils als Estats Units per haver-se negat, l’any 1955, a cedir-li el seient a un blanc al bus, fins a Lupita Nyong’o, guanyadora de l’Oscar a millor actriu de repartiment el 2014 per ’12 anys d’esclavitud’.


“Body art” reivindicatiu

Anguiano és artista plàstica i crea llenços en què honora grans dones negres, i performances de d’art corporal. “El ‘body art’ és una manera de denunciar l’hipersexualització del cos de la dona negra”, detalla. Amb aquestes intervencions pictòriques sobre el cos femení intenta esborrar aquest pòsit que socialment se li atribueix i convertir-lo en alguna cosa bonica i bella, explica l’artista. Entre altres esdeveniments, ha participat al Cicle de Cinema Africà i Dona i a l’Afrobeats Party.

Dos privilegis que podrien no semblar-ho

Ser filla adoptiva i dona són, segons Anguiano, dos privilegis: “Haver-me criat amb una família blanca, i en l’entorn que m’he criat” és un privilegi que altres persones negres no han tingut, destaca l’artista, que d’altra banda explica que el fet de ser una dona negra fa que mai no l’hagi aturat la policia pel carrer, mentre que als homes negres que coneix sí que ens han aturat algun cop. “I ho tenen normalitzat i interioritzat”, critica, per finalment reblar: “A Catalunya hi ha racisme, per més que no es vulgui reconèixer”.