La crisi de la covid-19 ha posat sobre la taula la situació d’una població confinada per motius sanitaris. Però al llarg de la història trobem altres casos de confinament força curiosos.
L’espia Confinat
Garbo és el nom amb què es coneixia Joan Pujol Garcia, un espia o agent doble que va enganyar Hitler. L’organització Socorro Blanco li va oferir un pis per amagar-se a Ciutat Vella. S’hi va estar dos anys sense sortir, ni parlar amb ningú i esperant que algú li portés menjar cada tres dies. Un confinament en el qual va perdre 20 quilos i va patir una depressió, però que li va permetre romandre a l’anonimat i poder infiltrar-se entre els serveis d’informació dels nazis, als quals va enganyar sobre el lloc del desembarcament de Normandia.
Confinamnet com a acte de rebel·lia
El 1809 Barcelona va estar ocupada per les tropes napoleòniques quan mossèn Pou i mossèn Gallifa van ser jutjats i executats per conspirar contra la dominació francesa. Aquestes execucions van provocar que els barcelonins es tanquessin a casa com a senyal de protesta, sense comerços, sense activitat, fent impossible la vida de l’ocupant.
El 1842 una bullanga pren possessió de Barcelona i el general Espartero ordena bombardejar la ciutat des de Montjuïc i tothom es confina a casa i la ciutat queda deserta. El capità general Antonio van Halen prova d’ocupar la ciutat, però li tiren mobles i aigua des dels balcons. Llavors intenta imposar multes als ciutadans que ideen una fórmula d’enginy: tapar els noms dels carrers i el números per evitar ser multats.
De les muralles a l’Eixample
Durant l’edad mitjana i moderna Barcelona va arribar a conviure fins amb tres muralles. Unes edificacions per controlar i reprimir l’interior i l’exterior de la ciutat. La Ciutadella, Montjuïc, Fort Pienc o la caserna de Drassanes eren espais de vigilància estratègica. El 1840 l’Ajuntament va dir prou, es va publicar elprojecte Abajo las murallas i l’autor va ser metge Pere Felip Montlau. Es va constituir una “junta de derribo” que comença a tirar la Ciutadella, però l’exèrcit espanyol, propietari de les instal·lacions, no ho va acceptar i va bombardejar la ciutat. A mitjans de segle, 180.000 persones es van encabir dins les muralles en unes condicions infrahumanes. Finalment, a l’agost del 1854, enmig d’una epidèmia de còlera, es va obtenir el permís de Madrid per tirar les muralles. L’Eixample va ser doncs, l’esclat d’una ciutat que es va alliberar de les muralles.
