Blanca Haddad és veneçolana i ja fa molts anys que viu a Barcelona. Poetessa i artista plàstica, té el seu taller a La Negra Factory, una nau autogestionada del barri de la Verneda i la Pau.

“Com a migrant, la meva gran àncora és la meva obra. És casa meva. El que ningú em pot arrabassar, el meu món intern. És el que ens sosté. Això i les relacions, l’afecte”, reflexiona.

Fer d’una caixa un llenç

Hi va haver un temps en què sempre traginava caixes de fruita. De les de cartó, amb moltes lletres i coloraines, que sempre queden arrambades a les persianes de les fruiteries quan ja havien tancat. Les va convertir en els seus llenços, perquè un llenç és car si tens pocs diners.

Una de les meves realitats ha estat la precarietat, i l’he reconegut i hi he treballat.

Confessa que en lloc de resistir-se a la precarietat, ha preferit integrar-la a la seva obra. I d’aquí va sorgir la passió per les caixes de cartró per transportar fruita i tota una sèrie de pintures que va fer en desenes d’aquestes caixes.

Treballar des de la precarietat i l’autogestió

Haddad va estudiar Belles Arts, de manera que es considera “pintora, acadèmicament parlant”, però també es dedica a la poesia i, de fet, és pel que més se la coneix. A més, va cursar arteràpia i desenvolupament social, coneixements que li han permès tenir una consciència social dins el món de l’art, segons explica.

Ella fa tots els papers relacionats amb el seu art, des de la creació fins a la promoció. “Tinc molta fe en l’autogestió”, assegura, i malgrat que “la gent creu que la vida de l’artista és entretinguda”, en el seu cas assegura que “és molt, molt treball”. “Sempre estic fent alguna cosa, no he deixat mai de treballar”, rebla.