Antonio Baños es troba amb el fotògraf Kim Manresa a la cantonada de via Júlia amb via Favència. Manresa va fotografiar aquesta zona de Barcelona quan encara no hi havia res, quan els descampats veien créixer els primers edificis.
Aquest, recorda Manresa, va ser l’escenari de gran lluites dels veïns als anys 70 i 80, quan cada dia hi havia una manifestació per reivindicar millores. Manresa recorda uns barris en ebullició, plens de lluita, de solidaritat i de compromís.
Les primeres fotos, de manifestacions
Manresa va fer les seves primeres fotos quan tenia 13 anys. Anava al Col·legi Nacional de Madrid, al barri de Vilapicina, i va començar a fotografiar les manifestacions que trobava a diari a la sortida de l’escola. En aquella època va conèixer una líder veïnal anomenada Maruja i el periodista Josep M. Huertas Clavería, que en aquell moment començava a escriure el després mític ‘Els barris de Barcelona’. Tots dos, Maruja i Huertas, van començar a comprar les fotografies de Manresa i es van començar a publicar.
Les fotos o la llibertat
Una de les càrregues policials en democràcia més dures que recorda Manresa la va viure justament en el lloc on es troben, quan als anys preolímpics un grup de 30 veïnes amb nens es manifestaven contra la demolició del seu edifici per la construcció de la ronda. La urbana va fer una càrrega brutal i va detenir Manresa, que estava fent fotos. Després, la policia va oferir al seu diari deixar-lo en llibertat si no publicaven les fotos que havia fet. El cas va sortir als diaris de tot el món i aquella unitat de la urbana va ser dissolta. A les veïnes de l’edifici els van donar uns pisos dignes.
Manresa fa fotografia social. Com ell explica, s’implica força en els temes que tria. Recorda que ell va néixer en aquest barri i que és fotògraf gràcies als veïns que van confiar en ell. Això li ha generat un compromís amb el lloc, que manté.
El periodisme local avui
Baños reflexiona sobre la dificultat de fer periodisme local avui. Manresa coincideix amb Baños i diu que, ara, explicar un tema de Barcelona costa moltíssim. Per a ell, actualment el concepte periodístic de Barcelona es limita al centre i la perifèria ha desaparegut. Els reportatges que feien Huertas, Candel, María Favà, Jaume Fabra o Eugenio Marueño, opina, ja no es fan.
Actualment, Manresa està fent una treball sobre les comunitats asiàtiques a Barcelona.
“La vuelta al mundo”, de Kim Manresa
Kim Manresa recorda que quan tenia 7 anys hi havia una col·lecció de cromos que es deia “La vuelta al mundo”. Aquelles imatges li van despertar la curiositat i les ganes de viatjar pel món. Als 16 anys va començar a complir el seu somni. Se’n va anar a les Canàries i allà es va embarcar en un petroler fins a Mauritània. Des d’allà va fer la ruta de la sal fins a Argèlia. Es va quedar a viure un temps al nord d’Àfrica fent treballs socials.
Reportatges de ressò mundial
Manresa també es va estar un temps a Cuba. Allà va fer un recordat reportatge sobre el vudú que li va portar molts problemes. Aleshores va començar a treballar a ‘La Vanguardia’, per qui va fer reportatges sobre la prostitució infantil al Brasil o sobre l’ablació del clítoris a Àfrica. Arran d’aquest treball, es va prohibir la mutilació genital en aquell continent i es va obrir un debat sobre el tema.
Baños li demana pels llocs que l’han enamorat i pels reportatges que li han canviat la vida. Manresa n’enumera alguns: Mozambic, les Filipines, Brasil… I pel que fa als reportatges, torna als ja esmentats de la prostitució infantil al Brasil i l’ablació de clítoris, però hi afegeix el contraban de dones entre la Xina i el Vietnam i Tailàndia.
Implicació, integració
Manresa ha fotografiat i, sobretot, ha vist i ha viscut imatges duríssimes. Explica que el seu mètode de treball és fer poques fotografies i amb una càmera molt senzilla, que passa desapercebuda. El més important és que s’integra en l’ambient i en la problemàtica que retrata.
Recorda el cas del reportatge de les dones cremades amb àcid a Bangladesh. Manresa es va proposar aconseguir imatges d’elles en què riguessin i se sentissin dones, allunyant-se del dramatisme obvi d’aquestes escenes. Per aconseguir-ho, els va proporcionar pintallavis, saris, teles… Manresa també es vestia. Els va donar una càmera i, al principi, eren elles qui el retrataven a ell. Es va crear un ambient divertit, de festa. D’aquells moments va sortir-ne el reportatge.
La por és relativa
Sobre la por que hagi pogut passar fent els seus reportatges, Manresa fa una reflexió filosòfica. Es pregunta què és la por? Diu que la por la sentim cada dia. És el lloc desconegut. Per tant, no és a un lloc o un país concret. La por també és no saber si et pegaran o et detindran en una manifestació a Europa. Conclou que la por és relativa i està a tot arreu.
