Antonio Baños es troba amb Manel Guàrdia, arquitecte i historiador de l’aigua a Barcelona per seguir el rastre de l’aigua a la ciutat a través dels segles. Es reuneixen al Parc de les Aigües, al Baix Guinardó.
Rieres, torrents i pous
Guàrdia explica que Barcelona disposa, històricament, d’una gran quantitat d’aigua, ja sigui en forma de torrents o de dipòsits freàtics. Això explicaria, en part, els assentaments humans des de temps antics. La forma més directa de captar aigua per a aquestes comunitats era l’aigua de la pluja que omplia els torrents i rieres. Més endavant, se’n va captar del freàtic a través dels pous i de les mines.
Però quan Barcelona es va convertir en una ciutat organitzada, ja en temps dels romans, l’aigua es fa venir de Montcada a través d’un conducte subterrani de poc més d’11 quilòmetres.
El rec Comtal
Més tard, es va fer el rec Comtal, una canalització a l’aire lliure també per portar l’aigua des de Montcada. Aquesta infraestructura era productiva, en primer lloc, pel comte ja que regava la seva hisenda. Però també era productiva perquè feia moure molins a través del seu trajecte i regava horts. Més tard, quan la ciutat va créixer fora muralles, aquesta aigua va servir per abastir els oficis que s’hi van establir, anomenats oficis de ribera: llana, cuir, tints, etc.
L’aigua de boca o aigua de consum provenia, en primer lloc, dels pous. La xarxa de fonts es va iniciar al segle XIV. És una mostra del poder municipal en època medieval. La primera font de Barcelona va ser la de Santa Anna, al Portal de l’Àngel.
L’Eixample, un problema per l’abastiment
A partir de la construcció de l’Eixample, Barcelona va tenir molts problemes amb l’abastiment d’aigua a causa de l’altura. En ser un territori sense pendents forts, a l’aigua li mancava pressió per arribar als habitatges. L’Ajuntament tenia un projecte per elevar l’aigua amb un dipòsit de 20 metres que havia de funcionar amb un motor de vapor. Però no ho va fer i va deixar el camp obert als dipòsits privats. A Madrid, en canvi, es va fer una inversió important, el Canal d’Isabel II, i es va portar aigua de Lozoya, de molt bona qualitat.
Buscant altura
Per solucionar el problema de la pressió de l’aigua, Barcelona va recórrer a l’empresa privada, la Societat General d’Aigües. La Casa dels Motors, a la seu del Districte Municipal d’Horta-Guinardó, era, com el seu nom indica, el lloc on hi havia els motors que impulsaven l’aigua amunt per fer-la arribar a les llars.
En alguns casos, l’aigua pujava per la força de les pròpies rieres i torrenteres, mitjançant un sifó. Però la Societat General d’Aigües també feia impulsions de les aigües dels freàtics del Besòs. Aquesta aigua arribava a uns dipòsits al Tibidabo! Amb aquests dipòsits, la companyia es va assegurar la capacitat d’abastir a qualsevol punt de la ciutat.
L’arribada del wc
L’any 1888 va arribar a l’Exposició Universal de Barcelona un invent revolucionari pel que fa a l’evacuació humana: el “water closed”, avui conegut amb diferents noms, com el vàter. Aquest sistema per eliminar de les llars les aigües fecals ja es feia servir al Regne Unit, però al continent va arribar en aquella època. A l’Expo del 1888 va causar furor i la gent feia cua per fer-lo servir. Però el nou invent tenia un problema: calia molta aigua pel seu funcionament.
A meitat de segle XIX, amb la construcció de l’Eixample, Josep Fontseré, el mestre de les fonts de la ciutat, va dir que calien 17 litres d’aigua per persona i dia. Amb l’aparició del vàter i la cadena d’aigua es va començar a parlar d’uns 200 o 500 litres per persona i dia.
També es va plantejar una nova necessitat, com ho era l’abocament de les femtes humanes a les clavegueres, que fins aquell moment s’aprofitaven com a adob.
A la Casa de l’Aigua de la Trinitat es manté muntada l’exposició del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) “La revolució de l’Aigua a Barcelona”.
