Maya Deren és una figura indispensable per entendre el cinema underground del segle XX. Feminista, trotskista, escriptora, cineasta, coreògrafa, ballarina i poeta, és autora de la que es considera la pel·lícula fundacional del cinema experimental americà.
Eleanora Derenkowsky, coneguda com a Maya Deren, va néixer a la ciutat ucraïnesa de Kíev el 1917, en una família jueva, de pare psiquiatre i mare artista, que va haver d’emigrar als Estats Units el 1922, fugint dels atacs antisemites. Amb 18 anys, es va afiliar a la Lliga de Joves Trotskista.
Maya Deren es movia en un cercle d’intel·lectuals molt polititzats, on també hi havia Anaïs Nin, John Cage o Marcel Duchamp, amb qui va codirigir el film inacabat ‘Witch’s Cradle’. El 1943 va corealitzar amb el seu marit Alexander Hammid ‘Meshes of the Afternoon’, un curt de quinze minuts considerat el primer film experimental nord-americà, interpretat per ella mateixa i rodat a casa seva, a Hollywood. ‘Meshes of the Afternoon’ és la primera part d’un autoretrat psicològic integrat per ‘At Land’, del 1944, i ‘Ritual in Transfigured Time’, del 1946, on l’autora indaga en un cinema físic i psíquic molt femení, d’una gran bellesa i risc formal.
Deren va ser la primera persona que va rebre la Beca Guggenheim en la categoria de direcció de cinema, que li va permetre filmar amb una llibertat absoluta, i gràcies a la qual va poder realitzar ‘A study in Coreography for Camera’, el 1946, o el curtmetratge ‘The Private Life of a Cat’, el 1947.
Inquieta, curiosa, i entregada a l’experimentació, va escriure un important assaig teòric, ‘An Anagram of Idees on Art, Form and Film’, el 1946. Al 1948 dirigeix ‘Meditation on violence’, sobre les arts marcials, on es pot apreciar el seu gust per la barreja i el mestissatge entre la cultura xinesa i la música i els costums afrocaribenys, i que la van portar a escriure un estudi sobre el vudú a Haití titulat ‘Divine Horsemen: The Living Gods of Haiti’, convertit en un film inacabat que va ser rescatat i muntat anys després pel seu tercer marit, el japonès Teiji Ito.
El seu últim experiment cinematogràfic va ser ‘The Very Eye of Night’, el 1958. Maya Deren va morir el 1961 als 44 anys. Seguint les seves instruccions, les seves cendres es van escampar al mont Fuji, al Japó.
Deren va ser fundadora del Creative Film Foundation, destinat a donar suport a cineastes independents, i impulsora de circuits alternatius de difusió en universitats i centres culturals. I el seu cinema va tenir una enorme influència en tot el moviment underground americà reconegut per directors com Stan Brakhage, Hans Richter o Jonas Mekas.
L’any 2015, la BBC va triar ‘Meshes of the Afternoon’ entre les 40 millors pel·lícules de la història del cinema i, amb motiu del centenari de la seva mort al 2017, la Filmoteca Española li va dedicar un cicle sota el títol de ‘Maya Deren, la càmera creativa’. Directors com Luis Buñuel o Jean Cocteau van lloar el seu treball, Alain Resnais es va inspirar en la seva obra per fer ‘El año pasado en Marienbad’, i David Lynch, la té com a model a seguir. Maya Deren és un nom imprescindible en la Història del Cinema Experimental.
