Al juliol es van complir quaranta anys de la prematura mort de Larisa Shepitko, una de les poques dones cineastes de la Rússia soviètica.

Larisa Shepitko va néixer el 1938 en una petita ciutat d’Ucraïna. Tota la seva formació la va fer a Moscou, en el famós VGIK, l’Institut Gueràssimov de Cinematografia.

El 1963, Larisa va rodar ‘Calor’, el seu primer llargmetratge de ficció després d’haver fet algun curt documental. Rodada al Kirguizistan, adaptava una famosa novel·la titulada ‘Ojo de camello’, de Chingiz Aitmatov, que explicava la història d’una nova comunitat agrícola de mitjans dels cinquanta. El film es va presentar al Festival de Karlovy Vary del 1964, on va guanyar el premi a la Millor Òpera Prima.

Tres anys més tard, el 1966, va filmar la seva segona pel·lícula, l’extraordinària ‘Alas’, el retrat d’una una famosa pilot de l’aviació soviètica en la Segona Guerra Mundial. Era una mirada malenconiosa i trista sobre una dona incapaç d’oblidar els seus temps de fama i acció. Esplèndidament filmada en blanc i negre, ‘Alas’ va donar a conèixer a Shepitko al món i li va valer els seus primers problemes amb les autoritats soviètiques.

Aquests problemes la van portar a acceptar treballs menors que no la comprometessin, com el convencional melodrama ‘Tu y yo’, que va realitzar el 1971. Però el 1976, Shepitko va reprendre el camí de compromís a la seva feina i va rodar ‘La ascensión’.

Rodat un cop més en blanc i negre en bells paisatges nevats, ‘La ascensión’ narra la història de dos soldats famolencs que, durant la Segona Guerra Mundial, se separen de la seva unitat per anar a una granja a buscar provisions.  Va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín de 1977, el segon que s’atorgava a una dona en aquest certamen.

El 22 de juliol de 1979, Shepitko i cinc membres del seu equip van morir en un accident de cotxe quan preparava el seu cinquè llarg, ‘Adiós a Matiora’. Tenia 41 anys. El seu marit, Elem Klímov va decidir fer la pel·lícula com a homenatge al seu treball i es va convertir, amb aquest importantíssim retrat d’un llogaret que ha de desaparèixer sota les aigües, en una de les figures claus del cinema soviètic de la perestroika impulsada per Mikhaïl Gorbatxov. El dolor per la pèrdua de la seva dona va dur a Klímov a rodar, al 1980, un film preciós i molt personal en honor a la seva memòria anomenat simplement ‘Larisa’.

La cineasta va ser molt aviat esborrada de la memòria. Dona inconformista, amb prestigi internacional, i una veu pròpia poc addicta a les consignes, les seves pel·lícules mai no van ser restaurades, ni se li va dedicar cap homenatge. Klímov va morir el 2003 sense haver aconseguit que fos reconeguda per la nova Rússia de Putin.

L’any 2015, l’Institut Lumière de Lió li va dedicar una retrospectiva completa en la seva secció dedicada a la història de les Dones Cineastes. Gràcies a això, una nova generació va descobrir la bellesa i sobrietat del seu cinema. Les seves dues pel·lícules més importants, ‘Alas’ i ‘La ascensión’, es van editar en DVD en un cofre conjunt amb algunes de les obres del seu marit, entre elles, ‘Adiós a Matiora’ que és tant d’un com de l’altra. Larisa Shepitko representa les enormes dificultats que han tingut i tenen les dones per treballar en una societat tan patriarcal i totalitària com la Rússia soviètica i la Rússia de Putin.