Germaine Dulac, l‘única dona que va formar part de l’avantguarda francesa dels anys vint,  mereix ser recordada més enllà del seu imprescindible film ‘La coquille et le clergyman’.

Dulac va néixer el 1882 a Amiens. Va iniciar la seva carrera com a periodista i activista feminista a París, i molt aviat va descobrir en el cinema un llenguatge apassionant per defensar les seves idees progressistes. El 1915 va dirigir la seva primera pel·lícula, ‘Les soeurs ennemies’, convertint-se en la segona directora de cinema a França després d’Alice Guy.

Encara que els seus primers treballs eren de tall realista, com el curtmetratge ‘La cigarette’ del 1919, Dulac es va deixar influenciar pels moviments de les avantguardes artístiques dels anys vint. El seu primer llargmetratge, ‘La fête espagnole’, del 1920, amb guió de Louis Delluc, és una extravagància ballada que anunciava el gir cap a l’experimentació formal que va explorar definitivament a ‘La souriante Madame Beudet’, del 1922, basada en textos de Charles Baudelaire.

Figura clau del que es va denominar la segona avantguarda, juntament amb Louis Delluc, Marcel L’Herbier i Jean Epstein, la consagració de Germaine Dulac va arribar amb el que es considera el primer film surrealista de la història, ‘La coquille et le clergyman’, del 1928, escrit per Antonin Artaud, que havia de dirigir-lo. És un dels films més importants de la història del cinema francès.

‘La coquille et le clergyman’ és un film fet amb total llibertat, ple d’un simbolisme poètic i d’imatges d’una gran violència onírica. Però la pel·lícula va ser violentament atacada per Artaud i els surrealistes, que van boicotejar l’estrena acusant-la d’haver feminitzat el text i haver traït l’escriptor.

Aquest rebuig, juntament amb l’arribada del cinema sonor, van fer que a poc a poc Dulac canviés el focus del seu interès. Després de dues obres de cinema pur ‘Thèmes et variations’ i ‘Étude cinégraphique sur une arabesque’, a finals dels anys vint, Dulac va començar a fer un gir cap a un cinema més realista amb ‘Celles qui s’en font’, film musical considerat un dels documents imprescindibles per conèixer el París de 1930. Aquest interès pel realisme, que enllaça amb els seus primers films, la va portar a dirigir el departament de documentals de la Gaumont, on va estar treballant fins a la seva mort el 1942.

Escriptora d’importants textos teòrics, Dulac va col·laborar en les principals revistes de cinema de l’època, on va exposar la seva idea del cinema com un art i com una indústria i va defensar la importància de l’autor, molt abans de l’aparició dels crítics de ‘Cahiers du Cinéma’.

Feminista i dona avançada al seu temps, creia que l’avantguardisme era el progrés necessari en l’art i en la indústria i advertia que, després del cinema industrial i el cinema d’avantguarda, vindria el cinema sense adjectius, el veritable cinema. El que ella defensava i del qual no tenia por, com va afirmar el 1928: “Por del cinema, per què? Mai he tingut por del futur, de la vida, dels mons desconeguts. Abstracte o concret, el cinema percep i registra més enllà dels nostres límits visuals”. Ara mateix, les idees de Germaine Dulac segueixen sent plenament vigents.