Chantal Akerman (1950-2015) no és només una de les figures fonamentals del moviment feminista mundial. És, i això la fa encara més interessant, un nom imprescindible per entendre el cinema més lliure del segle XX.
Akerman va néixer a Brussel·les en una família jueva d’origen polonès. L’adolescent d’ulls clars i somriure trist, va conviure tota la seva vida amb el dolor i l’angoixa de la seva mare, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz, on van morir els seus avis.
Dues passions: el cinema i el femisnisme
Als 15 anys, va decidir que volia fer cinema després de veure ‘Pierrot le Fou’ de Godard. Va ingressar en una escola, però un any més tard l’abandonava convençuda que allà no li ensenyarien res. Amb 18 anys va rodar el seu primer curt, ‘Saute ma ville’, un exercici de pura llibertat protagonitzat per ella mateixa.
Al 1971 se’n va anar a viure a Nova York on va descobrir Jonas Mekas, Michael Snow i Andy Warhol, cineastes amb qui aprèn que al cinema no hi ha regles ni límits. El resultat d’aquesta experiència es concreta en ‘Hotel Monterrey’, un film experimental on comença a definir el seu estil de cinema d’observació entre el documental i la ficció.
Va retornar a Bèlgica el 1974 i va realitzar ‘Je, tu, il, elle’, on ella mateixa assumia el paper d’una noia que primer està sola, després viu amb un home i acaba trobant una dona a la qual estimar.
La primera obra mestra del feminsime
Amb tan sols 25 anys, va dirigir la que es pot considerar la seva gran pel·lícula, ‘Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080, Bruxelles’. Protagonitzada per Delphine Seyrig, és el retrat de tres dies de la vida d’una jove vídua de costums rutinàries, mare d’un nen que, cada tarda, rep a casa clients amb qui es prostitueix. El més sorprenent d’aquesta proposta no és només l’elecció d’un estil hiperrealista de plans llargs i silencis pronunciats, sinó la seva llarga durada de més de tres hores. Presentada a Canes, la pel·lícula va ser considerada una obra mestra per la crítica i va convertir Chantal Akerman en una figura de referència del cinema europeu.
Després de ‘Jeanne Dielman’, Akerman necessitava fer una pel·lícula més senzilla. Així va néixer ‘News From Home’, un film personal fet amb les cartes que la seva mare li va escriure mentre vivia a Nova York. El seu següent treball, ‘Los encuentros de Ana’, del 1978, té com a protagonista una directora de cinema, que bé podria ser ella mateixa, tot i que és una pura ficció.
Aquests tres films van marcar les línies del que seria el seu treball al llarg de més de trenta anys. La seva complexa i inclassificable obra, regida sempre per la necessitat de trobar noves vies d’expressió, ha influït en cineastes tan dispars com Gus Van Sant, Todd Haynes, Michael Haneke, Sally Potter, Tsai Ming-Liang o José Luís Guerín.
Akerman sempre va estar molt unida a la seva mare, a qui va dedicar ‘No Home Movie’, on recull les converses que va mantenir amb ella durant una llarga i dolorosa malaltia. Aquest retrat esfereïdor, que acabaria sent l’últim de la seva carrera, va ser molt mal rebut al Festival de Locarno del 2015. El fracàs d’aquest film va contribuir a accentuar el buit que l’absència de la seva mare havia deixat en ella. Amb un diagnosi de trastorn mental i Incapaç de suportar el món que l’envoltava, es va suïcidar a París el 5 d’octubre del 2015. Tenia 65 anys. La seva mort va commoure el món del cinema. Erigida en icona indiscutible del moviment feminista internacional, des de llavors no deixen de fer-se homenatges que mantenen viu el record d’una dona excepcional en molts sentits.
