Després del drama ‘Gracias a Dios’, basat en un cas real d’abusos a menors per part d’un sacerdot, el prolífic François Ozon ens presenta ara una història d’amor entre dos joves, que va concursar a la Secció Oficial del Festival de Cinema de Sant Sebastià.

L’argument

L’Alexis, a punt de complir 16 anys, gairebé s’ofega quan bolca el seu vaixell a la costa de Normandia. Per sort, el David, de 18 anys, li salva heroicament. L’Alexis, ple d’incertesa, introvertit, tendre i a disgust amb la seva família de classe obrera acaba de conèixer l’amic dels seus somnis, un noi carismàtic, independent, estimulant, temerari, amant de la festa i la velocitat i amb una mare que li dona llibertat. Les vacances de l’estiu del 85 acaben de començar i, amb aquestes, una història d’amor i de creixement.

‘Verano del 85’ és el 19è llargmetratge del francès François Ozon, qui adapta lliurement la novel·la ‘Dance on My Grave’, de l’escriptor britànic Aidan Chambers. El director i guionista ens fascina novament amb una argument suggeridor en què es barreja l’amor, l’amistat, el sexe, les aventures i il·lusions de dos adolescents, però també el dol i la mort.

La Crítica

La pel·lícula indaga en el despertar a la sensualitat i a la sexualitat, com ja havia fet en altres treballs seus, però a més de ser una història iniciàtica, també ho és de resistència, sobre com ens adaptem a les situacions adverses. És com un amor de joventut, ple de contrastos, com els dos protagonistes interpretats per Félix Lefebvre i Benjamin Voisin, i de paradoxes, de vegades és lleuger i, d’altres, greu; de vegades és lliure i, d’altres, possessiu… però quasi sempre idealitzat i abocat a un final inevitable.

‘Verano del 85’ no és nostàlgica ni idíl·lica, sinó una tragèdia que es construeix com una intriga. La narració, molt sofisticada, mescla el relat d’amor de joventut, el cinema social, amb el suspens a través de flashbacks i un muntatge cuidat i precís. Tot el que succeeix, ho coneixem pel personatge de l’Alexis quan, sota custòdia, ha d’explicar l’ocorregut. Incapaç de parlar, li demanen que ho escrigui perquè el jutge ho entengui. La veu en off que narra els fets és el que ell escriu, posant el propi procediment d’escriptura del text al centre de la trama.

El director de ‘Jove i bonica’, ‘A la casa’ o ‘Frantz’ ha construït un film arriscat en què res és el que sembla i en què no sabem gaire bé què és veritat i què és mentida, ni si el que veiem va passar de la manera en què ho veiem o és una invenció del narrador. Tot aquest joc li afegeix valor i el fa diferent, complex i atractiu malgrat que, en ocasions, també sigui víctima de l’artifici del propi exercici formal.