Věra Chytilová (1929–2014) va néixer a Ostrava, al nord de l’antiga Txecoslovàquia, República Txeca actual. Va estudiar filosofia i arquitectura abans de treballar als estudis de cinema Barrandov de Praga com a actriu, guionista i ajudant de direcció. Al 1957, va entrar a la FAMU, la famosa escola de cinema i televisió de Praga, on era l’única dona a les classes de direcció. Allà, va coincidir amb els directors més importants de la Nova Onada del cinema txec: Milos Forman, Jiří Menzel, Jan Němec o Ivan Passer. ‘Strop’, el seu treball de graduació, va guanyar un premi al Festival Internacional de Curtmetratges d’Oberhausen el 1962.

El 1963 va dirigir un migmetratge i el seu primer llarg, ‘Hablemos de otra cosa’, en què donava veu, en un muntatge en paral·lel, a dos personatges molt poc habituals al cinema txec: una mestressa de casa en crisi matrimonial i una atleta olímpica en crisi professional. El 1965 va participar en el film col·lectiu ‘Las perlas del fondo del agua’.

‘Les margarides’

El 1966, Věra Chytilová va dirigir ‘Les margarides’, la pel·lícula que la va consagrar com una de les figures més importants del cinema europeu. Sàtira política i molt lliure en la seva estructura de collage narratiu, està protagonitzada per dues noies desacomplexades que, davant la rigidesa de les formes en què els diferents poders s’expressen i l’absurd del món pervers i corromput que les envolta, decideixen ser més perverses i corruptes que ningú. La seva amoralitat, inconformisme i provocació, així com la seva experimentació visual molt propera al cinema de Godard, i el seu trencament de la continuïtat lineal, van fer que, tot i la seva fama, fos prohibida pel govern txecoslovac. Però es va obrir camí internacional i es va convertir en un dels films referencials del feminisme a Europa, incloent Espanya, on es va estrenar el 1968.

‘Les margarides’, amb el seu humor absurd i una forta càrrega crítica contra el patriarcat i l’autoritarisme, mostrava el desig per un canvi que va arribar amb la Primavera de Praga. La invasió dels tancs soviètics a la ciutat l’agost del 1968 va ser el final de la utopia i va provocar que alguns dels millors directors de la nova onada del cinema txec marxessin del país. Chytilová va tenir l’oportunitat d’anar-se’n, però va decidir quedar-se i seguir lluitant des de dins contra la dictadura comunista.


Llenguatge experimental

Acusada de nihilisme i formalisme, va trigar quatre anys a dirigir el següent film, ‘Mengem el fruit dels arbres del paradís’, presentada a Canes el 1970. Després, el silenci va durar set llargs anys en què es va veure obligada a renunciar a la seva carrera fins que, al 1976, va aconseguir un permís per rodar ‘El joc de la poma’, també estrenada a Espanya. 

Durant un viatge a Londres i Nova York al 1981, va rodar de forma improvisada el documental ‘Chytilová versus Forman’, en què els vells amics intenten contestar la pregunta: Qui tenia raó, els que van marxar o els que es van quedar?

L’any 1984, va dirigir un important documental, ‘Praga: el cor inquiet d’Europa’. Va seguir treballant fins al 2006 i, encara que les seves conviccions i el seu estil combatiu, crític i feminista es van mantenir ferms fins al final, el seu cinema no va aconseguir cap reconeixement fora del seu país. Retirada del tot, Věra Chytilová va morir a Praga el 2014, a l’edat de 85 anys.


Tot i que ara la seva filmografia surrealista i experimental pot semblar una mica ingènua, podem dir clarament que Věra Chytilová va ser una dona lliure que va fer un cinema, també, molt lliure, que detestava les etiquetes i lluitava constantment per fer les coses a la seva manera i que, no només va ser molt compromesa amb el seu temps, sinó que ha deixat una profunda empremta en el cinema modern.