La cinta es va presentar a Sant Sebastià i Sitges és una nova “rara avis” del panorama cinematogràfic espanyol. L’equip de la Cartellera va poder conversar amb el director de ‘Un efecto óptico’, Juan Cavestany, que després de pel·lícules amb un estil -i un humor- tan especial, com ‘Gente de mala calidad’, ‘Dispongo de barcos’, ‘Gente en sitios’ o ‘Esa sensación’, es va estrenar, com a director, a les sèries de plataformes amb una sèrie tan incòmoda i hilarant com ‘Vergüenza’.

L’argument

L’Alfredo i la Teresa són un matrimoni de Burgos que viatja a Nova York amb la intenció de desconnectar i fer tots els plans que hi ha a la guia. Però en aterrar comencen a percebre senyals que, en realitat, no es troben a la ciutat que els van vendre a l’agència.

Des de l’inici, la pel·lícula mostra un to absurd i d’estranyament constant. Quan arriben a Nova York, veuen que no és com pensaven, tot i que en un principi fan com si no passés res. Arribat a un punt, les seves experiències comencen a repetir-se amb algunes variacions. Si al principi, juga amb la sorpresa i la comèdia, progressivament evoluciona fins i tot cap al thriller psicològic. A través del viatge del matrimoni, el tema principal gira al voltant de l’experiència del turista en un món globalitzat.

Juan Cavestany, en un moment de l’entrevista de l’equip de La Cartellera

Ens han convençut que l’experiència es pot comprar, i l’experiència es gaudeix, no es compra… el turista és com un actor buscant una història en una localització estranya que és la guia.”
Juan Cavestany, director de cine

La crítica

El film també toca una altra qüestió en què és fàcil d’identificar-s’hi, malgrat que ho faci de manera tangencial i una mica críptica, com és el de la síndrome del niu buit, ja que els protagonistes pateixen constantment per la seva filla, i això no els deixa gaudir de l’estada.

Comparada amb Charlie Kaufman i Spike Jonze, ‘Un efecto óptico’ és potser la pel·lícula més accessible de Cavestany, tot i el seu aire sovint surrealista. Amb una música immersiva i certes repeticions narratives, per moments assoleix un to hipnòtic força estimulant. I tot plegat, amb les actuacions properes de dos intèrprets populars, que no acostumem a associar a aquest tipus de produccions. Si bé la història no dona més de si, malgrat uns ajustats 80 minuts, ens trobem davant d’una petita raresa que val la pena reivindicar.