‘Titane’ és el segon llargmetratge de la cineasta francesa Julia Ducournau, que es va alçar amb la Palma d’Or a la Millor Pel·lícula a l’últim Festival de Canes. Una cinta que va formar part de la Secció Perles de Sant Sebastià, on l’equip de ‘La Cartellera’ va parlar amb la seva directora.

L’argument de ‘Titane’ narra la vida de l’Alexia, una nena que a causa d’un accident automobilístic, duu una placa de tità enquistada al crani. D’adulta, es dedica a la dansa en barra a salons de cotxes “tunejats”. No sent desig carnal, sinó atracció per les màquines. Després d’una experiència reveladora, es converteix en assassina. Per escapar, pren la identitat d’un noi desaparegut fa 10 anys.

Julia Ducournau i l’obsessió pel cos a ‘Titane’

La guionista i directora Julia Ducournau sent un profunda atracció pel tema del cos i l’exploració de la carn de manera extrema i sense concessions. Ja ho va demostrar al seu debut, el curt ‘Junior’, el 2011, en què una adolescent contrau un virus estomacal i el seu cos es converteix en el recipient d’una estranya metamorfosi reptiliana. Un any més tard, va codirigir ‘Mange’, una pel·lícula per a televisió sobre la venjança d’una noia obesa que es troba amb la persona que li va fer la vida impossible a l’escola.

Després, va venir ‘Crudo’, el seu primer llargmetratge, un “coming of age” en clau caníbal i sadomasoquista, el d’una estudiant vegetariana de Veterinària, que experimenta un viatge de transformació i creixement personal fora del normal quan menja carn crua per primer cop.

Tots els seus projectes cinematogràfics parlen de mutacions físiques. Si ‘Crudo’ girava al voltant de la construcció de la pròpia identitat, la d’una noia que es va modelant d’acord amb les seves necessitats i desitjos fins a convertir-se en una dona, aquí, és tot això i molt més. La seqüència inicial, la de l’accident de cotxe, és clau per entendre el que vindrà després perquè suposa un renaixement, un nou començament, un procés de canvi dolorós.

‘Titane’ i els monstres com el propi reflex

És molt evident establir vincles amb ‘Crash’ de Cronenberg o ‘Christine’ de Carpenter, però potser la referència més clara sigui l’obra de Claire Denis, per la predilecció pels cossos ferits, els instints primaris i els fluids corporals. Com les protagonistes de ‘Crudo’ i ‘Titane’, la cinta també evoluciona, va mudant i barrejant gèneres. Ducournau desacredita totes les formes normatives de la societat i, un cop més, la monstruositat, sempre vista com una cosa positiva, fa emancipar els personatges.

Pots tenir por dels monstres, i amb raó, perquè, com sempre dic, si penses que no són tu, almenys t’estan mirant directament als ulls. I són el teu reflex. Són el reflex de la humanitat. De nou, no he inventat res: Nietzsche per tot arreu, Mary Shelley, Frankenstein, el Prometeu modern, etc. Però realment això és una cosa en què crec. Tots aquests llibres que he dit  han format la meva visió del nostre  món. Pots tenir por dels monstres però has d’acceptar que són tu.


Ducournau mostra estereotips per després destruir-los. I això ho complementa amb consideracions contemporànies sobre la feminitat, la teoria queer o la fluïdesa de gènere per explorar qüestions relacionades amb el cos, la llibertat, la identitat, el sexe i les relacions en l’actualitat.

Junt amb el fet que ella es transforma de manera molt fàcil en els dos gèneres al llarg del film, també hi havia el meu desig de fer que l’audiència sentís la seva transformació i que, en certa manera, també la validés. ”
Julia Ducournau, cineasta

‘Titane’ té moltes coses en comú amb la seva filmografia, també parla sobre la família i la necessitat d’estimar, però hi ha una gran diferència. Aquí s’aborda el tema de l’amor, en concret, l’amor paternal, i el posa al centre del relat. Els dos protagonistes, Agathe Rousselle i Vincent Lindon, s’hi entreguen de manera superlativa, i componen uns personatges que troben refugi l’un en l’altre.

Amb ‘Titane’ Ducournau fa història

Julia Ducournau s’ha convertit en la segona directora que guanya la Palma d’Or, després que Jane Campion ho fes per ‘El Piano’, el 1993. Un moment històric en un any pletòric per a les dones que han estat premiades als festivals més importants.

Diguem que crec que aquest any és òbviament històric, no es pot negar… Espero que la gent no digui que és una tendència. Això em faria enfadar molt…És divertit quan penses que si, en tots els anys que has tingut homes guanyant l’Oscar,  la Palma d’Or, el Lleó d’Or, algú hagués dit: “Sí, és una tendència, oh, tres homes”. I clar que hem de reconèixer que és històric però també hem de digerir-ho i decidir que així és com són les coses.”
Julia Ducournau, cineasta

Si amb ‘Crudo’, Ducournau es va convertir en la nova sensació del cinema fantàstic internacional, amb ‘Titane’ fa un pas gegant per reafirmar-se com una de les cineastes que millor hibrida els gèneres, a la vegada que reflexiona sobre el gènere i la representació del cos. Metall, sang, vísceres, foc, esteroides, cíborgs i mites grecs es mesclen en aquesta experiència tan radical com desagradable, tan extrema com fascinant, tan ambiciosa com excessiva.