Safi Faye (1943) va ser la primera que va dirigir una pel·lícula distribuïda comercialment, una pionera que va obrir camí, en un àmbit eminentment masculí, a altres dones a través d’un cinema compromès amb la realitat i d’una gran sensibilitat sociològica. 

Safi Faye va néixer el 1943 a Dakar, aleshores una ciutat en plena efervescència. Des del 1962, després d’acabar les seves classes de formació, va treballar com a professora.

Festival Arts Negres

Al 1966, com moltes altres joves lliures i independents, va anar al Festival Mundial de les Arts Negres, el primer d’art africà que s’organitzava al Senegal, i que es va convertir en una de les manifestacions culturals més significatives i multitudinàries del sud global. 

Uns 2.000 músics, ballarins, artistes, cantants, poetes, dramaturgs i intel·lectuals van participar en aquest esdeveniment històric davant d’un públic de trenta països. L’actor, director i activista polític William Greaves, va documentar-ho tot en la que és la pel·lícula oficial del festival. Va ser allà, on Faye va treballar com a voluntària i va conèixer el cineasta i antropòleg francès Jean Rouch. Amb ell, va iniciar una carrera cinematogràfica que va començar com a actriu a ‘Petit à Petit’, al 1969.


Trasllat a Paris i els primers films

Faye es va traslladar a París, on va combinar els seus estudis d’etnologia i antropologia a La Sorbona amb els de cinema. El seu primer curt, ‘La passante’, del 1972, narrat en primera persona i protagonitzat per ella mateixa, mostra la seva experiència com a africana a la capital francesa. Però el primer llargmetratge, que la va situar en el panorama cinematogràfic internacional, va ser ‘Kaddu Beykat’, al 1975, que vol dir “paraules dels camperols” en serer, la llengua africana principal del Senegal. 

La docuficció

Aquí dona veu als agricultors, en gran mesura analfabets, que discuteixen les seves necessitats socioeconòmiques i els seus problemes polítics. És una docuficció que comença i acaba amb una veu en off en forma de carta personal dirigida als vilatans. Va ser el primer film realitzat per una dona subsahariana distribuït comercialment, i amb el qual va obtenir reconeixement arreu del món i el premi FIPRESCI, tot i que va estar prohibit inicialment al seu país per la crítica que feia a les polítiques nacionals agràries d’herència colonial.

Les investigacions que va fer entre el seu propi grup ètnic, els camperols serers, van inspirar moltes de les seves pel·lícules, no només ‘Kaddu Beykat’, també la següent, ‘Fad’jal’, del 1979, que és el nom del poble de la seva família. A través, un cop més, de la docuficció, i fent ús de tècniques com les entrevistes i el cinema directe, mostra com la memòria col·lectiva és transmesa pels ancians a les generacions més joves a través de la tradició oral. També descriu com els valors antics tendeixen a desaparèixer a causa dels canvis socials de la migració dels pagesos als centres urbans i en terres estrangeres i, alhora, posa de manifest el paper central de les dones dins d’aquestes societats matriarcals. Va ser la primera pel·lícula negra africana seleccionada al Festival de Canes.

Al 1983, va dirigir ‘Selbe’. La dona del títol dialoga amb Faye, que continua fora de pantalla, i li parla de la relació amb el seu marit que ha hagut d’emigrar a la ciutat per treballar. Després va dirigir 10 films més, el més conegut és ‘Mossane’, “bellesa” en llengua serer, del 1990. No es va estrenar fins al 1996 per culpa dels problemes legals amb els productors francesos que van adquirir els drets sense el seu coneixement. Aquesta experiència va fer que Faye no tornés a rodar cap més pel·lícula.


‘Mossane’

‘Mossane’, que sorgeix del desig de Faye de mostrar a la seva filla una realitat social africana específica, narra la història d’una noia de 14 anys enamorada d’un jove de mitjans modestos. Els seus pares volen que es casi amb un home ric, però ella es rebel·la contra el matrimoni organitzat i s’escapa durant la cerimònia. L’atmosfera creada recorda les tragèdies gregues, en què el cor comenta l’acció i uns éssers sobrenaturals intervenen per determinar el destí dels humans. El film marca un punt d’inflexió perquè es tracta d’una ficció en què l’estil contemplatiu i el contingut simbòlic contrasten amb el realisme de les obres anteriors. DECLA Entrevista La Leçon de Cinema de Safi Faye (hi han els subtítols fets)

Una cineasta independent

Amb una carrera de més de 25 anys, Safi Faye és la cineasta independent africana més coneguda. Però no només ha de passar a la història com la primera directora africana, sinó per una filmografia molt valuosa, en què no tan sols fa servir la càmera com a eina pedagògica i d’investigació sobre el món rural, també experimenta tant pel que fa al contingut com a l’estil narratiu.

Utilitza la ficció per reflectir les cultures africanes tan maltractades en l’era colonial, i aborda qüestions com la diferència cultural, l’etnicitat, la identitat o les migracions des de la perspectiva d’una senegalesa. La seva és una obra semiautobiogràfica, en la qual ella se situa com a observadora, però també hi participa aportant valoracions i, sobretot, donant veu a la gent.


Safi trenca amb la mirada Occidental i amb els estereotips, i les dones que hi surten són actives i prenen decisions. Rebutja el títol de cineasta “feminista” i prefereix ser coneguda com a narradora. Malgrat que els seus films han tingut més ressò a Europa que a la seva Àfrica natal, on es mostren poc, segueix sent molt difícil veure’ls. A més, li hem de sumar les reticències de la pròpia Faye a mostrar-se en públic i parlar de la seva obra. Per això és tan important cridar l’atenció i reivindicar aquestes pel·lícules cabdals en general i aquesta directora en particular.