L’escriptor, professor, crític i historiador del cinema Román Gubern ha publicat ‘Un cinéfilo en el Vaticano’ (Anagrama), que narra de primera mà la curiosa història de la Filmoteca del Vaticà i l’elaboració de les llistes de les millors pel·lícules per al centenari del cinema.
El llibre ens revela temes insospitats sobre el Vaticà i el seu interès pel setè art, i també algunes de les anècdotes que va viure l’únic laic entre tots els estudiosos. El vídeo de més amunt analitza el llibre en profunditat però, a més a més, hem pogut entrevistar l’autor per comentar-lo, via telemàtica per culpa de la covid-19.
Primer de tot, com estàs i com portes el confinament forçós, has pogut treballar?
Clausura forçosa, pròpia d’alguns ordes religiosos rigoristes, amb paciència budista.
El llibre ‘Un cinéfilo en el Vaticano’ s’ha publicat en una col·lecció que és hereva de la de ‘Cuadernos ínfimos’ que va impulsar Joaquim Jordà als anys 70. Què et sembla aquest model de llibres curts?
El minilibre i el nanollibre són invents coherents amb les tendències del disseny i de la física.
En el llibre expliques les teves aventures al Vaticà, amb algunes anècdotes divertides, com la del sant patró del cinema. Es nota que recordes aquesta etapa amb cert afecte. Conserves alguna relació amb la gent de la comissió, has tornat al Vaticà alguna vegada?
No he mantingut més relacions amb el Vaticà, però la Filmoteca de Catalunya havia negociat un cicle amb les seves pel·lícules “exemplars” presentat per l’exdirector de la Filmoteca Vaticana i per mi.
El Vaticà s’ha posat de moda en sèries i pel·lícules com ara ‘Los dos papas’, de Fernando Meirelles, o ‘The young pope’ i ‘The new pope’, de Paolo Sorrentino. Les has vistes? Què et semblen? El fet de publicar el llibre just ara, creus que t’ha afavorit?
Ha estat pura coincidència i el llibre va néixer d’un encàrrec editorial. De fet, el Vaticà fa uns anys que és a les portades pels seus escàndols (financers i sexuals).
Com s’acosta un ateu i d’esquerres a un món tan burocratitzat i estructurat com el del Vaticà? Què et va impressionar més en veure-ho per dins?
Em va impressionar el seu rigor jeràrquic i el seu sentit ritual.
El teu interès per la història del cinema es nota en el llibre en l’anàlisi del cinema religiós a través del segle XX, molt rigorós però entretingut. Creus que el cinema religiós és un gènere que encara està vigent o la religió, en el sentit de cinema religiós, ha desaparegut com a tema? Si hi ha algun cinema religiós ara mateix, quin creus que seria?
El cinema religiós apareix ara eclipsat, però les seves estructures mítiques perviuen en altres gèneres, per començar a ‘La guerra de les galàxies’.
Has tornat a veure pel·lícules com ‘Els deu manaments’ o ‘Ben Hur’? Quina impressió et produeixen respecte a la que tenies quan es van estrenar?
Al cinema religiós ha predominat el kitsch i DeMille —que agradava molt a Dalí— ha estat un dels seus epígons.
En les llistes definitives de films hi ha alguns títols sorprenents. La versió de la novel·la ‘Donetes’, de George Cukor (que aquí es va estrenar com ‘Las cuatro hermanitas’) o ‘El festí de Babette’. Què n’opines d’aquestes llistes? Estàs d’acord en els títols? Quins eren els criteris per a triar-les i quines serien les imprescindibles que falten segons el teu parer?
La llista reflecteix molt bé els forcejaments teòrics en els debats de la comissió. ‘El festí de Babette’ (film antiprotestant) va ser elogiat per Joan Pau II.
El llibre està escrit en primera persona i això el fa molt pròxim i amè. Quines reaccions has tingut, tant per part dels cinèfils, com per part de les autoritats catòliques?
Ha tingut molt bon acolliment i m’han fet arribar el disgust de la Santa Seu.
Tens pensat o t’agradaria fer un altre ‘Quadern’ amb alguna de les teves experiències cinematogràfiques vitals? Quina t’agradaria explicar i per què?
M’agradaria explicar la meva estada a Hollywood.
