Ha estat la gran sorpresa de la 92a l’edició dels Oscars en guanyar quatre premis: millor pel·lícula internacional, millor guió original, millor direcció i millor pel·lícula. Un guardó, aquest últim, amb el que ha fet història en convertir-se en la primera pel·lícula de parla no anglesa que ho aconsegueixamb. La cursa meteòrica de premis de la producció sud-coreana ja va tenir resultats amb una Palma d’Or inqüestionable, guanyada per unanimitat en el darrer Festival de Canes, i presentada a la secció Perles del Festival de Sant Sebastià, l’última pel·lícula del coreà Bong Joon-ho és, sense cap mena de dubte, una de les millors estrenes de l’any.

h2{font-size: 28px !important; letter-spacing: -0.1px !important; font-family: ‘PxGroteskRegular’ !important;}

Una relació de ‘Parásitos’?

Tota la família del Ki-taek està a l’atur i s’interessa molt pel tren de vida de la rica família Park. Un dia el noi aconsegueix que el recomanin per fer classes particulars d’anglès a casa d’ells. Aquest és el començament d’un engranatge incontrolable, del qual ningú no sortirà indemne.Un dels atractius principals de la pel·lícula és l’equilibrat contrast dels actors que donen vida a aquestes dues famílies parasitàries que es reparteixen el protagonisme d’una manera molt coral amb una química perfecta, especialment en les seqüències on intervenen tots o gairebé tots els personatges. ‘Parásitos’ demostra que es pot fer una pel·lícula ferotge sobre el capitalisme sense perdre el sentit del humor i sense caure ni en el maniqueisme ni en la sordidesa. Imprescindible.  

h2{font-size: 28px !important; letter-spacing: -0.1px !important; font-family: ‘PxGroteskRegular’ !important;}

La trajectòria de Bong Joon-ho

Considerat un dels millors directors del segle XXI, Bong Joon-ho ha imaginat una història que bé podria haver escrit Rafael Azcona pel seu humor negre i la seva càrrega corrosiva contra les desigualtats d’una societat injusta on és impossible la convivència entre éssers molt semblants, però molt diferents. El director ha demanat expressament que no es donin gaires detalls d’aquesta tragicomèdia ferotge en les ressenyes i crítiques que se’n facin per preservar, en la mesura del possible, la incertesa i la sorpresa. El títol és, en si mateix, prou ambigu per permetre pensar en un film de terror, de ciència-ficció o de crítica social molt salvatge. És recomanable saber-ne poc, però, encara que es revelés la trama argumental, és una evidència que la manera com està narrada, la imprevisible successió d’esdeveniments i la forma com s’encadenen les accions en els girs inesperats que té el guió no es poden explicar de cap de les maneres.

L’any 2003, una pel·lícula coreana titulada ‘Memories of murder (Crónica de un asesino en serie)’ va sorprendre al Festival de Sant Sebastià per la seva inesperada manera d’enfrontar-se al cinema negre més clàssic. Era el segon llargmetratge de Bong Joon-ho, un director i guionista sud-coreà nascut el 1969 que, des de llavors, transgrediria tots els gèneres amb els seus films: el terror a ‘L’hoste’, el melodrama a ‘Mare’, la ciència-ficció a ‘Trencaneu’ o el cinema social a la surrealista ‘Okja’. Amb ‘Parásitos’, el seu setè film, li toca el torn a la comèdia negra de suspens.