Sota l’etiqueta “Basada en fets reals” trobem ficcions que, si bé no tenen el mateix rigor històric que poden tenir els documentals, en ocasions brillen amb llum pròpia. Malgrat permetre’s certes llicències creatives, no només poden ser absolutament coherents i fidels als esdeveniments que retraten, sinó que també poden ser d’una qualitat indiscutible. Són moltes les sèries de televisió que han vist, en la realitat, una font inesgotable d’històries inspiradores. Aquesta és una mostra d’algunes de les que considerem imprescindibles.

‘Creedme’

Susannah Grant, Michael Chabon i Ayelet Waldman (2019)

L’any 2008, l’adolescent Marie Adler va ser acusada de denunciar falsament haver estat violada. Tres anys després que el seu cas es tanqués, les inspectores Grace Rasmussen i Karen Duvall investiguen una sèrie de terribles atacs similars i inicien un llarg camí per descobrir la veritat.

‘Creedme’ es basa en l’article guanyador del premi Pulitzer l’any 2016, ‘An unbelievable story of rape’, de Ken Armstrong i T. Christian Miller, sobre una sèrie de violacions ocorregudes entre els anys 2008 i 2011 als estats de Washington i Colorado. La minisèrie de vuit capítols és una creació de Susannah Grant, Michael Chabon i Ayelet Waldman i està dirigida, entre d’altres, per Lisa Cholodenko.

‘Creedme’ se centra principalment en Marie Adler, personatge que interpreta Kaitlyn Dever. Quan va denunciar l’agressió, va ser pressionada pels agents de policia i qüestionada per algunes de les contradiccions del seu relat. L’altre gran pilar sobre el qual se sustenta la narració és la parella de detectius de policia formada per la veterana actriu australiana Toni Collette, que s’encarrega d’interpretar la inspectora Rasmussen, el personatge més dur i cínic, i Merritt Wever, rostre habitual en sèries de televisió, que ofereix tota la calidesa i serenitat de la inspectora Duvall.

La sèrie segueix dues línies narratives en paral·lel: la del calvari judicial i personal de la Marie a l’estat de Washington i la investigació de les dues detectius a Colorado, que inicien una recerca modèlica, exhaustiva i irreprotxable per fer justícia al cas. Els seus personatges funcionen, a la vegada, com a representants d’una altra mena d’agressió: la de les dones que treballen en un ambient predominantment masculí.

‘Creedme’ és d’aquestes sèries que ajuden a pensar, entendre i reflexionar sobre com la societat s’enfronta als problemes, i com es pot arribar a manipular i tergiversar la veritat per conveniència o per falta de formació. I és imprescindible perquè mostra la valentia de les víctimes que fan el pas de denunciar-ho i també perquè explora el trauma i les seves conseqüències amb tacte i sensibilitat, sense caure en el sensacionalisme més morbós. És una sèrie excel·lent des de tots els punts de vista. Es pot veure a Netflix.

‘Chernobyl’

Craig Mazin (2019)

26 d’abril del 1986. La famosa central nuclear pateix una explosió que allibera un material radioactiu letal. Un grup d’homes i dones s’enfrontaran a la tragèdia per intentar contenir al màxim la contaminació i descobrir per què ha passat. Però els dirigents no volen que ni la gent ni les potències estrangeres sàpiguen més del compte.

‘Chernobyl’ té cinc capítols d’una hora. Craig Mazin n’és el creador i guionista. El director és Johan Renck, realitzador també de ‘Vikingos’ i ‘Breaking bad’. Per documentar-se, Mazin va llegir el colpidor ‘Voces de Chernóbyl’, de la Premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, així com molts altres llibres i informes governamentals de dins i fora de la Unió Soviètica. També va entrevistar científics nuclears per poder entendre i explicar de manera senzilla però efectiva com funciona un reactor i, sobretot, ciutadans que ho van viure en primera persona.

Un aspecte clau són les excel·lents interpretacions. Jared Harris és un membre de la comissió encarregada d’investigar-ne les causes i tractar de reduir-ne els efectes; Emily Watson és una barreja de diversos col·laboradors seus, que van fer mans i mànigues per esbrinar què havia passat; i Stellan Skarsgård és el representant del comitè central del partit que va fer d’enllaç entre els especialistes que hi treballaven i les altes instàncies del govern.

La sèrie té un disseny de producció impecable. El muntatge alterna escenes informatives, amb molt diàleg, amb d’altres que eleven l’obra a un lirisme hipnòtic, tot i la terrible devastació. La immersiva banda sonora de Hildur Guðnadóttir, compositora de ‘La llegada’, ‘Sicario’ o l’oscaritzada ‘Joker’, posa la cirereta final.

‘Chernobyl’ toca molts temes. Parla dels perills de l’energia atòmica i de les centrals nuclears. Però l’accident és la punta de l’iceberg per tractar aspectes com la corrupció, el cost de les mentides en societats poc democràtiques o el mal funcionament d’un sistema poc transparent i que no qüestiona els de dalt. I tot ressona en els temps actuals. Es pot veure a HBO.

‘Delhi crime’

Richie Mehta (2019)

‘Delhi crime’ és un projecte personal del canadenc d’origen indi Richie Mehta, que coneixia el cas de la violació en grup i assassinat ocorregut al sud de Delhi el 16 de desembre del 2012, que va commoure la societat i va aconseguir una gran repercussió internacional. El director només va començar a pensar a fer una ficció quan va conèixer el comissari en cap de la policia, que li va donar accés a tota la documentació i li va demanar que fes alguna cosa sobre aquest cas, conegut amb el nom de Nirbhaya.

Llegint tot el material, Mehta es va adonar de la investigació acurada que es va fer, de la rapidesa amb què es va resoldre el cas i de les conseqüències que va tenir en el canvi de legislació sobre els casos de violació a l’Índia, que, a partir d’aleshores, va endurir les penes. El realitzador es va entrevistar amb els policies, especialment amb la superintendent Vartika Chaturvedi, en què es basa el personatge que interpreta Shefali Shah, però no va posar en marxa el projecte fins a aconseguir l’autorització de la família de l’autèntica noia violada i assassinada.

La sèrie, de set capítols de 45 minuts, comença amb l’aparició d’una parella despullada en una cuneta d’una carretera. Tots dos han estat atacats en un autobús urbà circulant pels carrers de la ciutat. La noia ha estat brutalment violada, amb una crueltat insuportable, i el noi ha rebut cops i contusions. Els agents comencen una investigació contra rellotge per trobar els violadors, mentre l’opinió pública reacciona exigint justícia i els polítics aprofiten per maniobrar contra els comandaments de la policia en lloc de donar-los suport en la seva feina.

Els protagonistes són el grup de policies que, durant cinc dies, es dediquen en cos i ànima a cercar els criminals. Això ja ho hem vist en altres sèries i pel·lícules, però el que diferencia ‘Delhi crime’ és el seu caràcter documental, amb personatges basats en els autèntics policies que van portar el cas, gent senzilla, allunyada del glamur, l’heroïcitat o la brutalitat habituals que solen tenir aquest tipus d’històries, i que treballa amb pocs mitjans en una ciutat de 17 milions d’habitants. ‘Delhi crime’ és una sèrie original, valenta i que té la capacitat d’atrapar l’audiència, que comença a veure-la i no pot deixar-la. Es pot veure a Netflix.

‘Fosse/Verdon’

Thomas KaIl i Steven Levenson (2019)

Bob Fosse era un cineasta visionari i un dels directors de teatre i coreògrafs més influents. Gwen Verdon era la millor ballarina de Broadway de tots els temps. El Bob era l’únic capaç de crear musicals a l’altura del talent de la Gwen i la Gwen era l’única persona capaç de fer realitat les idees del Bob. Junts van revolucionar la indústria de l’entreteniment nord-americà, però van pagar un preu molt alt.

Bob Fosse va néixer el 1927 i Gwen Verdon, el 1925. Es van conèixer el 1955 fent l’obra ‘Malditos yanquis’, que ell dirigia. Fosse estava casat, però es va enamorar de Verdon i el 1960, ja divorciat, es van casar. Van viure un amor tempestuós i ple de creativitat fins a la mort d’ell, el 1987. Aquesta és la història que una biopic segons l’ús ens explicaria, però la sèrie d’HBO no és una biopica gens convencional.

‘Fosse/Verdon’ és un musical en tota regla, en què la música i les cançons fan avançar la història, viatjant del passat al present. Hi ha una línia central, la de la relació entre el Bob i la Gwen des que es coneixen fins a la mort de Fosse quan tenia 60 anys. Però aquesta línia es creua amb la dels records anteriors a la seva vida en comú i, el que és més important, amb els processos de creació de les pel·lícules i les obres que van fer junts.

La sèrie es basa en la biografia de Bob Fosse que va escriure Sam Wasson. Són vuit capítols, dirigits quatre dels quals per Thomas Kail, un jove director guardonat amb diversos premis Tony per les seves obres musicals a Broadway. Entre els productors, trobem els noms de Nicole Fosse, la filla del Bob i la Gwen, i els actors Sam Rockwell i Michelle Williams, autèntiques ànimes del projecte.

‘Fosse/Verdon’ és un musical, un melodrama, una història d’amor i una reivindicació feminista en tota regla d’una dona poderosa, brillant i intel·ligent sense, per això, deixar de reconèixer la importància creadora inqüestionable d’aquest fumador obsessiu, i a qui agradaven massa les noies, però que era capaç d’inventar coreografies i espectacles que estan en la memòria de tots, com ‘Dolça Charity’, ‘Chicago’, ‘Cabaret’ o ‘Comença l’espectacle’. I això és precisament aquesta sèrie, tot un espectacle. Es pot veure a HBO.

‘Mindhunter’ 

Joe Penhall (2019)

La segona temporada de ‘Mindhunter’ recrea un cop més el primer grup d’investigació psicològica de l’FBI integrat pels agents Holden Ford i Bill Tench i la doctora Wendy Carr. L’arribada d’un director nou de l’FBI els permet reprendre les seves investigacions sobre el comportament i la personalitat dels majors assassins del país, alhora que se’ls crida per investigar uns assassinats de nens a Atlanta.

L’origen de ‘Mindhunter’ es remunta al 2009, quan Charlize Theron, que apareix en els crèdits com a productora, va donar a David Fincher el llibre ‘Cazador de mentes: Mindhunter’. L’obra la va escriure l’agent de l’FBI John Douglas, junt amb Mark Olshaker, i se centra en les seves pròpies experiències. Douglas va ser el pioner de les tècniques d’investigació criminal que van servir per crear perfils d’assassins en sèrie.

L’autor britànic Joe Penhall és el “showrunner”, és a dir, la persona encarregada del treball diari de la sèrie. Ha signat diverses obres de teatre, com ‘Blue/Orange’, és el guionista de cintes com ‘La carretera’ o ‘Rey de ladrones’, i també està al darrere de la sèrie de la BBC ‘Moses Jones’. David Fincher ha dirigit els tres primers capítols de la temporada i, la resta, Andrew Dominik i Carl Franklin.

La sèrie segueix aprofundint en la personalitat dels tres investigadors. Jonathan Groff, Anna Torv i Holt McCallany aporten molta credibilitat a l’hora de definir els tres protagonistes: un jove intel·ligent fascinat pels seus objectes d’estudi, una doctora amb dues cares a qui és impossible ser feliç, i un policia turmentat pel que veu i el que li passa.

La sèrie segueix la línia estructural de l’anterior pel que fa a les entrevistes als criminals. Però, ara, també hi ha un altre cas que recorre tots els episodis: el dels assassinats de nens i joves afroamericans a Atlanta, ocorreguts entre el 1979 i el 1981. Aquesta trama permet veure com Ford i Tench posen en pràctica les teories sobre les quals han estat treballant. ‘Mindhunter’ compleix les expectatives després de l’excel·lent primera temporada. La seva barreja de “true crime”, sèrie procedimental i crònica dels inicis dels estudis sobre perfils criminals segueix fascinant de principi a fi. Es pot veure a Netflix.