Després de veure un bon gruix de la programació de la 10a edició del D’A Film Festival Barcelona, i encarant la recta final, aquestes són les 15 pel·lícules que de moment més ens han agradat, de totes les seccions, i que us recomanem que no us perdeu. Tota la programació es pot veure, fins al 10 de maig, a través de la plataforma en línia de Filmin.

‘Los lobos’

Samuel Kishi (2019)

El mexicà Samuel Kishi va ser descobert al Festival de Berlín del 2014 amb ‘Somos Mari Pepa’, que també es va poder veure al D’A. Amb ‘Los lobos’, el seu segon treball, va guanyar el Gran Premi de la Secció Generation KPlus a la Berlinale del 2019. Malgrat l’amenaçador títol, ‘Los lobos’ explica una història molt senzilla. La Lucía i els seus fills, el Max i el Leo de 8 i 5 anys, arriben a Albuquerque a la recerca d’una vida millor, i van a parar a un apartament ruïnós en un motel on viuen, majoritàriament, asiàtics i llatins. Quan se’n va a treballar, la Lucía deixa als nens sols a casa, amb la recomanació que no surtin per a res. Obligats a aquest tancament, tots dos es refugien en els dibuixos dels llops que fan en papers que els porta ella, i miren per la finestra un món que els sembla estrany, atractiu i perillós. La mateixa simplicitat del projecte i, sobretot, la mirada esperançadora sobre el món, lluny de l’acostumat tremendisme d’aquest tipus de films, fan de ‘Los lobos’ una de les propostes més emotives i recomanables del festival.

This Is Not a Burial, It’s a Resurrection’

Lemohang Jeremiah Mosese (2019)

De Lesotho, un país de Sud-àfrica, ens arriba aquesta pel·lícula dirigida per Lemohang Jeremiah Mosese, cineasta i artista visual de formació autodidacta que, actualment, resideix a Berlín. L’acció se situa en un poblet al nord del mateix Lesotho, on una vídua de 80 anys espera el retorn del seu fill, treballador d’una mina a Sud-àfrica. Però el que descobreix és que el seu fill ha mort. Terriblement dolguda per la notícia i havent perdut a l’únic membre que li quedava de la seva família, decideix arreglar tots els papers per ser enterrada en el cementiri local. Els seus plans es compliquen quan descobreix que el govern vol reubicar la vila per construir-hi una presa. Aquest és el seu primer llargmetratge de ficció, després del documental ‘Mother, I Am Suffocating. This Is My Last Film About You’. Inspirat en un cas real, el director traça un relat narrat per un contacontes, mentre anem seguint el periple d’aquesta dona que només pensa en cavar la seva tomba i morir. Amb una posada en escena i un treball de càmera impressionants, i un estil hipnòtic, que barreja el naturalisme amb una atmosfera onírica i críptica, ‘This Is Not a Burial, It’s a Resurrection’ planteja temes com realitat i espiritualitat, modernitat i naturalesa, tradició i progrés, vida i mort, llum i foscor, ruralisme i urbanisme, en un film universal i atemporal, que beu del folklore indígena i sembla inspirar-se en el cinema de Pedro Costa i Abderrahmane Sissako, però també en el de Souleymane Cisse o Ciro Guerra. La importància de la identitat, la comunitat, el dol, el colonialisme, el capitalisme i la religió prenen protagonisme en aquest film, que va guanyar el Premi Especial del Jurat a Sundance 2020, i que ens presenta un director amb una veu singular, d’un gran potencial i al que haurem de seguir amb molta atenció.

‘As mortes’

Cristóbal Arteaga (2020)

Dirigida pel xilè Cristóbal Arteaga, al què vam descobrir amb la inquietant ‘El triste olor de la carne’ (D’A 2014) i ‘La declaración de los objetos’ (D’A 2017), ens ofereix amb ‘As mortes’ un thriller ambientat en un petit poble de Galícia, on el director viu des que va rodar-hi ‘Faro sin isla’ al 2014. El fet de passar en un poble petit i tenir com a protagonista un home solitari, pot recordar ‘O que arde’ d’Oliver Laxe. Però res més lluny. ‘As mortes’ és una proposta radicalment diferent. Rodada en blanc i negre i parlada en gallec, explica un misteriós crim que desencadena tota mena de reaccions. L’humor negre i amagat de la història, l’estructura en dues morts i l’ús del blanc i negre, recorden molt ‘La perdición de los hombres’ d’Arturo Ripstein. El resultat és una pel·lícula cruel i fascinant que consolida a Arteaga com un director també a tenir molt en compte.

‘To the Ends of the Earth’

Kyyoshi Kurosawa (2019)

Des que es va donar a conèixer als festivals internacionals a finals dels anys 80 del segle passat, “l’altre” Kurosawa ha anat construint una filmografia amb històries de personatges aïllats del món que els envolta, com la jove protagonista del seu últim film, ‘To the Ends of the Earth’. La Yoko és la presentadora d’un programa de viatges que s’està rodant a l’Uzbekistan. Eternament feliç davant de la càmera, està plena de dubtes i profundament sola entre els companys del seu equip, que només semblen veure-la quan està gravant. Isolada de tot, en un país on no entén la llengua ni els comportaments, la jove es perd per les ciutats i viu moments d’una por que està més dins d’ella que en la realitat que travessa. Atrapada en una mena de laberint, la protagonista seguirà el fil, en aquest cas d’una veu, que li permetrà sortir transformada d’aquesta imprevisible experiència. La bellesa tranquil·la de la cantant Atsuko Maeda, popular cantant de J-Pop, és un dels principals atractius d’aquest estrany i fascinant film sobre el xoc cultural i la sensació d’estar lluny de tot.

‘Saturday fiction

Lou Ye (2019)

‘Suzhou river’, el film que ens va descobrir l’any 2000 a Lou Ye, explicava una història d’amor en els marges del riu que banya Xangai, la ciutat on va néixer el director l’any 1965. També és Xangai el lloc escollit per a aquesta història inspirada en el cinema d’espies en què es barreja la intriga internacional, el melodrama romàntic i els perills de la guerra. Tot passa durant els set primers dies del mes de desembre del 1941 a la ciutat ocupada pels japonesos. La seva protagonista és l’actriu de teatre Ji Yun, interpretada per la sempre enlluernadora Gong Li, que als seus 54 anys segueix sent una de les millors i més belles intèrprets del cinema mundial. El blanc i negre que fa servir el director, a més de remetre al cinema clàssic del Hollywood dels 40, permet donar-li a la història un aire artificial molt coherent amb aquesta aventura d’espies que explica com va estar a punt de ser descobert l’atac japonès a Pearl Harbour el 7 de desembre del 1941.

‘Dwelling in the Fuchun Mountains’

Gu Xiaogang (2019)

I no deixem el continent asiàtic. L’any passat va ser el jove cineasta xinès Hu Bo el protagonista d’una de les sessions especials del D’A. El seu debut, el multipremiat ‘An elephant sitting still’, va acabar enduent-se el premi del públic. Lluny del cinisme i el nihilisme d’aquell treball majúscul, un altre debutant, Gu Xiaogang, ens ofereix un altre fresc íntim que, tot i estar molt allunyat formalment d’aquell, és un altre retrat perfecte d’una comunitat, en aquest cas, situada a la ciutat de Fuyang, al sud-est del país (lloc de naixement del cineasta). Durant un any, veiem els problemes de quatre germans per fer-se càrrec de la mare, que té demència.

El títol del film prové d’una llegendària pintura paisatgística tradicional creada fa gairebé 700 anys per Huang Gongwang, un pintor molt aclamat de la dinastia Yuan. La pròpia i accidentada història de ‘Dwelling in the Fuchun Mountains’, feta en rotllo de paper i considerada com una de les 10 grans obres mestres de la història de l’art de la Xina, donaria per fer-ne una altra pel·lícula. De fet, hi ha alguna cosa d’aquesta tradició clàssica de la pintura xinesa en la manera en què la pel·lícula representa vinyetes aparentment mundanes, però amb tota classe de detalls. I també té alguna cosa de saga, en realitat està concebuda com la primera part d’una trilogia en què les peripècies familiars estan molt lligades al propi entorn, dividit pel riu, amb un fort contrast entre modernitat i tradició. En definitiva, paisatge social i emocional excel·lent en constant procés de transformació, que segueix el curs de la vida que flueix com el riu, sempre present, i a través de llargs plans seqüència, com el de la parella enamorada que neda, passeja per la riba i finalment puja en una embarcació, mentre la càmera la segueix des de l’aigua durant 11 minuts. Inoblidable.

‘Ghost Tropic’

Bas Devos (2019)

I també de ritme cadenciós i alè poètic és el tercer film del belga Bas Devos. Rodat en 15 dies, o millor dit nits, ‘Ghost Tropic’ és com un espai geogràfic imaginari entre l’oníric i la realitat. La ciutat de Brussel·les és l’escenari d’aquesta minimalista odissea d’una dona musulmana que, després de tot un dia de feina, es queda adormida en l’últim viatge del metro. Quan es desperta, ha tornar sola a casa a peu. Pel camí, quan pràcticament tothom ja està dormint, es va trobant amb alguns habitants de la nit.

Saadia Bentaïeb, actriu de teatre consagrada a França i que hem pogut veure en un petit paper al film ‘120 pulsaciones por minuto’ de Robin Campillo, representa una generació de dones immigrants poc representada en el cinema. A poc a poc, l’anem coneixent, tot i que tenim poques pistes sobre la seva vida. Brussel·les se’ns presenta com un microcosmos de la diversitat europea actual i, com si es tractés d’una “road movie”, a banda del destí, aquí el més important és el viatge físic i emocional per aquesta freda i hivernal ciutat, poblada per persones de diferents estrats i ètnies. Film d’un gran humanisme, senzill i serè, en un recorregut que, en altres mans, hagués pogut ser amenaçador i perillós però, que des del punt de vista d’aquesta dona afable i humil, resulta d’allò més gratificant i esperançador.

‘Nomad: in the footsteps of Bruce Chatwin’

Werner Herzog (2019)

Parlar del novel·lista i viatger anglès Bruce Chatwin és parlar d’èpica, de risc i de recerca dels orígens espirituals de l’home. Temes que són els que defineixen el cinema del propi Werner Herzog. Era irremeiable que aquests dos aventurers de la vida fossin amics, ànimes bessones. Per, això, aquest documental que Werner Herzog dedica a seguir la petjada de Chatwin des de la Patagònia a Austràlia, i de Gal·les a l’Àfrica, és un cant a la vida, una evocació de la memòria d’un personatge que va fer del caminar una forma de veure i de viure. El cineasta alemany parla del seu amic, dels seus llibres, dels seus quaderns, conversa amb la seva dona, amb el seu biògraf, i recorda els moments que van passar junts, abans que Chatwin morís el 1989 víctima de la sida als 49 anys. El director insisteix que aquesta no és una pel·lícula sobre ell, però la seva presència es projecta en tot el que explica de Chatwin, un escriptor que val la pena recuperar i que aquest preciós documental fa renéixer per a tothom.

‘Roubaix, une lumière’

Arnaud Desplechin (2019)

Arnaud Desplechin, un director habitual al D’A (‘Tres recuerdos de mi juventud’, ‘Los fantasmas de Ismael’), s’endinsa en el cinema negre amb aquesta pel·lícula, ambientada a la ciutat fronterera de Roubaix, una de les més pobres de França. El protagonista és un comissari de policia d’origen algerià, que dirigeix una conflictiva comissaria amb la tranquil·litat del seu propi caràcter. Excel·lentment interpretat per Roschdy Zem, premi César al millor actor, el film escapa completament al que es pot esperar d’un film d’ambient policial en una ciutat on la misèria i l’emigració van de la mà. La primera part de la història ens situa en el context de la comissària i els problemes als quals s’enfronten. No és fins a mitja pel·lícula quan es produeix el gratuït assassinat d’una dona gran. Léa Seydoux i Sara Forestier semblen evocar en els seus personatges a Isabelle Huppert i Sandrine Bonnaire de ‘La ceremonia’, de Claude Chabrol. Sense cap dramatisme, sense caure mai en la fàcil denúncia social, la llum que anuncia el títol, il·lumina aquesta història d’un Maigret (com el comissari creat per Georges Simenon) algerià.

‘Ivana the Terrible’

Ivana Mladenovic (2019)

Ivana Mladenovic tenia 28 anys l’any 2012 quan va fer un documental que la va donar a conèixer als festivals internacionals. Cinc anys després, va dirigir el seu primer film, Soldados. Una historia de Ferentari’, que es va veure al D’A del 2018. Precisament, en acabar el rodatge d’aquesta pel·lícula, l’estiu del 2017, va tornar al seu poble natal a la frontera entre Sèrbia i Romania a la riba del Danubi, i va patir una crisi psicològica, un autèntic atac de pànic. Dos anys més tard, va decidir explicar aquesta experiència personal interpretant-se a si mateixa i amb l’ajuda i col·laboració dels membres de la seva família, la gent del poble, una antiga parella i una amiga molt estimada, la popular cantant romanesa Anca Pop, que va morir al desembre del 2018. El resultat és una història inclassificable, que es mou entre el drama i la comèdia. Un exercici excèntric que obliga a prendre partit a favor o en contra de la sincera, per a uns, o egocèntrica per a d’altres, directora sèrbia. Una petita sorpresa.

‘My Mexican Bretzel’

Núria Giménez (2019)

La directora barcelonina Núria Giménez debuta amb aquest fascinant artefacte cinematogràfic que va molt més enllà d’un fals documental. A través de la manipulació d’un material d’arxiu, les pel·lícules mudes casolanes dels avis de la cineasta, el reelabora per acabar-lo transformant en el relat d’una parella burgesa entre els anys 40 i els anys 60 del segle passat. Malgrat que està completament inventat, sí que descriu moments importants de la història d’Europa.

En format de diari íntim, ens anem endinsant en la vida glamurosa i exòtica de Vivian Barrett i el seu marit Léon, els seus moments d’oci i els seus viatges a París, Nova York, Mallorca o Florència. Les gravacions en 16 mm, i editades amb molta cura, acompanyen els pensaments, inquietuds i observacions d’aquesta dona misteriosa i elegant, i un material visual més abstracte representa les seves pors, els seus desitjos i els seus somnis. I, entremig, bells paisatges alpins, hotels, llacs, platges i neons, i les cites constants del guru indi Paravadin Kanvar Kharjappalli, que l’acompanyen en moments de dubte i incertesa. Un ús experimental del so, la música o, fins i tot, el silenci, reforcen les imatges o subratllen les emocions. Un exercici de reapropiació, reescriptura i fabulació que ens fa qüestionar tot el que veiem encara que tot el que veiem sigui absolutament creïble. Un melodrama, que evoca el cinema de Douglas Sirk, i que fa de la impostura la seva principal virtut. Un treball molt particular, sofisticat, experimental, híbrid, hipnòtic, suggeridor però, sobretot, excepcional. Premi Found footage al Festival de Rotterdam.

‘Un blanco, blanco día’

Hlynur Pálmason (2019)

El segon film de l’islandès Hlynur Pálmason després de ‘Winter brothers’ és tan inquietant com la cita amb què comença: “Quan tot és tan blanc que ja no pots distingir entre el cel i la terra, la mort parla amb els vius”. Amb aires de western, aquest drama disfressat de thriller de venjança, explica com un cap de policia retirat que s’acaba de quedar vidu comença a sospitar que la seva dona, morta en un accident de cotxe, li era infidel. Tot això, té lloc en una petita comunitat poc poblada a la costa oriental d’Islàndia. A poc a poc, acompanyem el protagonista, lacònic i hieràtic, en el seu procés de dol mentre se’ns dibuixa la seva estreta relació amb la persona que més estima, la seva neta.

La particularitat del film radica en la seva posada en escena. El director construeix la trama prioritzant la imatge i la càrrega simbòlica per sobre del diàleg i allò més explícit. Una declaració d’intencions que deixa ben clara tot just començar, quan se’ns mostra el pas del temps a través d’una mateixa imatge repetida en diferents èpoques de l’any. Sota l’aparença d’home dur, se’ns revela un home ferit per la tragèdia que mira de sobreposar-se arreglant una casa. Però el dolor s’acaba convertint en malestar, indignació i fúria. ‘Un blanco, blanco día’ és a la vegada una reflexió sentida sobre el dol, la importància dels llaços familiars, les contradiccions de la naturalesa humana i, finalment, una història de fantasmes, ja que la dona morta sembla que estigui present en tot moment.

‘Aznavour by Charles (Le regard de Charles)’

Marc di Domenico (2019)

L’any 1948, quan Charles Aznavour era secretari d’Edith Piaf, la cantant li va regalar una càmera Paillard-Bolex. A partir de llavors, es va dedicar a filmar compulsivament tot el que l’envoltava: les seves dones, els seus amics, els llocs que visitava, les pel·lícules que interpretava, els concerts… Va arribar a reunir una quantitat ingent de material que guardava en una habitació de casa seva i que mai no havia vist ningú. L’any 2018 va començar a ordenar aquest material amb l’ajuda del director Marc di Domenico. Pocs mesos després, quan va morir als 94 anys, el cineasta va decidir continuar amb la feina fins a completar aquest diari personal, amb la veu en of de l’actor Romain Duris, que utilitza escrits, entrevistes i notes personals del propi artista. El resultat és un film en què el cantant es rebel·la amb la cruesa dels diaris personals on no existeix l’autocensura. Es tracta d’un document únic per la riquesa de les seves imatges i per ser memòria privada i col·lectiva de més de mig segle de cinema i cançons.

‘La reina de los lagartos’

Burnin’ Percebes (2019)

Fernando Martínez i Juan González, més coneguts com els Burnin’ Percebes, tornen al D’A a la secció Un impulso colectivo, en què fa quatre anys van enlluernar amb ‘Searching for Meritxell’. I ho fan amb una nova proposta arriscada tant formalment, està rodada en súper 8 mm, com narrativament. Es tracta d’un melodrama romàntic entre una mare soltera, la diminuta Berta, és a dir Bruna Cusí, i el llangardaix Javier Botet, un extraterrestre enviat a la terra des d’un planeta llunyà. Amb una obertura delirant, on veiem els llangardaixos recorrent Barcelona com a autèntics Godzillas, i una conclusió que, ara precisament quan estem patint l’amenaça d’un virus maligne, adquireix una estranya actualitat, aquest inclassificable producte, digne hereu del millor Ed Wood, és sense cap dubte el film més estrambòtic de tot el festival. Atenció a l’esplèndida banda sonora de Sergio Bertran.

‘Andrey Tarkovsky. A cinema prayer’

Andrei A. Tarkovski (2019)

Ser fill d’Andrei Tarkovski no ha de ser gens fàcil. La figura i l’obra del director rus, mort prematurament el 1986 quan tan sols tenia 54 anys, és tan poderosa que la seva ombra és molt difícil de superar. Potser per això, el seu fill ha decidit dedicar la seva vida a preservar l’obra del seu pare. L’accés privilegiat a materials únics, des de fotos familiars fins a entrevistes mai vistes o “making of” desconeguts de les seves pel·lícules, li permeten traçar una biografia emocional de la vida del seu pare que és, al seu torn, un homenatge al seu avi, el poeta Arseni Tarkovski que tant va influir en el director i al qual sentim recitant alguns dels seus poemes com a banda sonora i guia per al documental. Autèntic regal per a tots els cinèfils que vulguin saber més coses del director de ‘Stalker’ i ‘Sacrifici’, aquesta pregària és un film indispensable sobre la vida i l’obra d’un autor únic i irrepetible.

Bonus Track

‘Algunas bestias’

Jorge Riquelme Serrano (2019)
El cine xilè viu un gran moment i prova d’això és aquest brillant film de títol massa potser excessivament explícit sobre una família disfuncional confinada. Quan aquesta desembarca en una illa deshabitada del sud de Xile, amb el somni d’obrir-hi un hotel, l’home que els ha portat fins allà desapareix misteriosament, i es queden atrapats sense aigua i amb fred. Poc a poc, van descobrint-se les seves bèsties interiors. Tensió, suspens i pertorbació es van desplegant en el segon llargmetratge de Riquelme Serrano, que no esquiva temes espinosos com la violència, el classisme i els abusos sexuals. Deixa molt mal cos, però val la pena aventurar-s’hi.