El paper de les mares en el cinema és un fil argumental molt reconeixible i que sempre aporta conflictes dels que els creadors han tret un gran profit. Mares absents, mares possessives, mares trastocades, mares solteres, mares plenes d’amor, mares que ho donarien tot pels fills i, d’altres, que no els volen amb elles. Aquestes són tres pel·lícules —tres “operes primes”— amb tres mares diferents però que, d’una manera o altra, parlen del mateix: la manera com encaren la seva relació amb les filles.

‘I am mother’

Grant Sputore (2019).  Netflix 

En un futur indeterminat, una jove és criada per una mare robot en un refugi. L’androide sempre li ha explicat que a fora no s’hi pot viure des que hi va haver un apocalipsi que va eliminar la raça humana. Però el vincle entre totes dues es veu amenaçat quan arriba una dona desconeguda que li fa dubtar tot el que la seva mare robòtica li ha ensenyat sobre el món exterior.

‘I am mother’ és una pel·lícula de ciència-ficció que ha suposat el debut cinematogràfic del seu director, l’australià Grant Sputore. Està protagonitzada per Clara Rugaard i Hilary Swank, i Rose Byrne posa la veu a l’androide en la seva versió original.

Amb un disseny de producció elegant, un guió amb sorpreses i que no vol explicar-ho tot, i interpretacions intenses, ‘I am mother’ és una proposta d’allò més atractiva que ens parla del futur de la humanitat i de la maternitat, i que ens fa reflexionar sobre la relació entre la intel·ligència artificial i les persones.

 ‘Un gos bordant a la lluna’

Lisa Zi Xiang (2019).  Filmin.

Una dona embarassada torna a la casa familiar a la Xina amb el seu marit estranger. El retrobament amb els seus pares, ella, fidel seguidora d’una secta, i ell, que manté en secret una relació homosexual, despertarà velles picabaralles i farà que aflorin secrets profundament amagats.

La xinesa Lisa Zi Xiang viu a Barcelona des de fa uns anys, i s’ha estrenat en el llargmetratge amb el melodrama ‘Un gos bordant a la lluna’, que va guanyar el Premi Teddy del Jurat del Festival de Berlín del 2019 a la millor pel·lícula LGTBI+.

La història va recorrent els darrers 30 anys de la família. De mica en mica, ens adonem que la mare és l’autèntica protagonista: insatisfeta sexualment, responsabilitza el seu marit de la seva frustració, i mai no intenta estimar la seva filla perquè no pot suportar-la. El film deixa al descobert una història de desitjos reprimits, fredor en les relacions, importància de les convencions socials i, sobretot, menyspreu cap al paper de la dona en la nova societat xinesa. 

‘Chicas perdidas’

Liz Garbus (2020). Netflix.

Quan la filla de la Mari Gilbert desapareix, la inacció policial porta la dona a començar una investigació particular per la zona on la noia va ser vista per última vegada. La seva cerca traurà a la llum la mort de més d’una dotzena de treballadores sexuals. 

‘Chicas perdidas’ és un drama basat en fets reals sobre una sèrie d’assassinats ocorreguts a Long Island fa poc més de 10 anys. Amb aquest film, la directora Liz Garbus ha debutat en la ficció després d’una carrera de més de tres dècades dedicada al documental, en què ha arribat a estar dues vegades nominada a l’Oscar.

Amy Ryan interpreta amb força i convicció aquesta mare que no es deixa vèncer per les dificultats (la policia no li fa cas, la premsa menysprea les noies mortes…), però que té llums i ombres. No és una mare perfecta i això li provoca un sentiment de culpa que l’actriu sap mostrar molt bé. A través d’aquesta protagonista forta i d’un to malenconiós, el film provoca ràbia i tristesa, sap tocar algunes tecles per remoure per dins i treu a la llum uns fets no gaire coneguts perquè no s’oblidin.