A Netflix es pot veure un dels plats forts estrenats l’any passat. Es tracta de ‘Mank’, l’última pel·lícula de David Fincher.

L’argument

1940. El guionista Herman Mankiewicz, convalescent d’un accident de cotxe, es tanca en un ranxo al desert de Califòrnia amb l’encàrrec d’escriure un guió per al jove Orson Welles. Recordant la seva vida al Hollywood daurat de la dècada dels 30, Mank decideix fer servir la figura del magnat de la premsa William Randolph Hearst com a model per a la que serà una de les millors pel·lícules de la història del cinema: ‘Ciutadà Kane’.

L’èxit de la magnífica sèrie ‘Mindhunter’ va permetre a David Fincher tenir plena llibertat per part de Netflix per rodar la que seria la seva onzena pel·lícula. Va ser aleshores quan el cineasta nord-americà va decidir recuperar un guió sobre la gestació de ‘Ciutadà Kane’ escrit pel seu pare, Jack Fincher, que tots dos havien intentat aixecar el 1997 sense èxit. 

Herman Mankiewicz

Jugador, alcohòlic i autodestructiu, Herman Mankiewicz va ser un periodista, escriptor i dramaturg de Nova York que, durant els anys 30, va acceptar ser guionista a Hollywood atret per l’encant dels diners fàcils de la fàbrica dels somnis. Va acabar participant en tot tipus de films, des de les comèdies dels Germans Marx fins a ‘El màgic d’Oz’. Mai va deixar de ser un home intel·ligent i àcid, fins i tot cruel i insolent, en els seus judicis sobre la vida a la meca del cinema. Germà gran de Joseph L. Mankiewicz, director entre d’altres de ‘Tot sobre Eva’, Mank va posar al guió de ‘Ciutadà Kane’ tot el seu ressentiment contra la figura de l’empresari William Randolph Hearst. 

Mank és Gary Oldman, potser l’únic actor capaç de transformar-se físicament en el seu personatge sense deixar de ser ell mateix. Al seu costat trobem la seva pacient secretària, Rita Alexander, interpretada per Lily Collins; Marion Davies, l’estrella i amant de Hearst que fa Amanda Seyfried, i un imponent Charles Dance, en la pell del magnat Hearst/Kane. 


La crítica

Tots els personatges i situacions són, en la seva major part reals, però també n’hi ha d’imaginades. Fincher és molt fidel al guió del seu pare i, precisament per això, sembla que vulgui reobrir la falsa polèmica sobre l’autoria de ‘Ciutadà Kane’ que, a hores d’ara, està més que provada que va ser compartida entre Welles i Mankiewicz. També estableix connexions visuals i temàtiques amb el film de Welles. Amb una posada en escena molt precisa i una fotografia en blanc i negre, ‘Mank’ intenta recrear-ne l’atmosfera, tant pel que fa al retrat d’una figura complexa i les relacions corruptes entre el poder econòmic i la premsa, com per la seva estructura narrativa en dos temps, així com als enquadraments, la il·luminació i la música.  

Si es recorda bé ‘Ciutadà Kane’ i es coneix una mica la història de Hollywood, ‘Mank’ pot ser encara més apassionant. Però no cal saber res d’aquest període, fins i tot de l’obra mestra de Welles, per gaudir d’un film que descriu molt fidelment els grans estudis de l’època daurada del cinema i com aquests van intervenir en la política amb una sèrie de falses notícies que s’avançaven vuitanta anys a les fake news d’ara mateix.

Fincher ha convertit Orson Welles en un personatge molt secundari per acabar reivindicant Herman Mankiewicz i fer un homenatge al procés de creació. Potser ‘Mank’ no estigui a l’altura dels millors films del director, però funciona com a perfecta denúncia de la implacable immoralitat dels mecanismes del poder per manipular la realitat al seu gust. Una intel·ligent lliçó d’història.

La Cartellera

L’actualitat cinematogràfica de Barcelona: estrenes, sèries, festivals, crítiques, entrevistes i reportatges … només apte per a cinèfils

La Cartellera