Icíar Bollaín opta a 14 nominacions als Premis Goya amb la seva pel·lícula, ‘Maixabel’, retrat d’una dona compromesa i molt conscient que el perdó és el primer pas cap a la reconciliació.

‘Maixabel’, història de segona oportunitat

Juliol de l’any 2000. El polític socialista Juan María Jáuregui és assassinat per ETA. 11 anys més tard, la seva dona, Maixabel Lasa, rep una petició insòlita: un dels homes que el van matar ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca, a Àlaba, on compleix condemna després d’haver trencat amb la banda terrorista. Tot i els dubtes i l’immens dolor, accedeix a trobar-se cara a cara amb els qui van posar fi a la vida del seu company.

‘Maixabel’ és un encàrrec que els productors Koldo Zuazua i Juan Moreno van fer a Icíar Bollaín i a la guionista Isa Campo, col·laboradora habitual d’Isaki Lacuesta, per explicar la història de Maixabel Lasa. Conèixer-la a ella i a Ibon Etxezarreta, un del assassins de Juan María Jáuregui, va ser decisiu per posar en marxa aquesta història basada en fets i personatges reals.

Em va encantar l’encàrrec, em va semblar una oportunitat… vaig sintonitzar molt bé amb Maixabel. Em va costar escollir quines eren les escenes clau d’una història que s’allarga dues dècades”
Icíar Bollaín, directora de cine

‘Maixabel’, la lluita per la reconciliació

Rodada en plena pandèmia als carrers i paisatges d’Euskadi, la pel·lícula explica en els minuts inicials l’assassinat de Juan Mari Jáuregui, la reacció de la seva vídua i la seva filla, i la detenció dels assassins, que compleixen condemna en presons espanyoles. El centre de la narració és el moment decisiu de la trobada de Maixabel amb Luis Carrasco, el 2011, i amb Ibon Etxezarreta, el 2014, dins del programa de les anomenades Trobades restauratives, que van començar a produir-se el 2011 entre víctimes i victimaris d’ETA.

Encarnar la Maixabel Lasa, referent en la lluita per la convivència i la pau al capdavant de l’Oficina d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme, era tot un repte que Blanca Portillo assumeix en un exercici d’identificació que la va portar a establir-hi una bona amistat. Luis Tosar, en la pell d’Ibon Etxezarreta, i Urko Olazabal, en el de Luis Carrasco, encarnen dos homes penedits, conscients d’haver perdut la seva vida en nom d’una ideologia equivocada. 

L’actriu Blanca Portillo, que és Maixabel Lasa, assegura: “Em vaig afrontar amb respecte i por a la història… vaig investigar el procés emocional de la Maixabel… em vaig trobar amb una persona generosa, oberta, disposada, senzilla i normal”

Luis Tosar és Ibon Etxezarreta , amb qui es va entrevistar i conclou: “És un home penedit que ha estat capaç de dir ‘ho sento’ assumint que ha estat considerat com un traïdor pel seu entorn”


‘Maixabel’: la crítica

Aquesta no és una pel·lícula sobre ETA o sobre les víctimes d’ETA. Tracta d’una dona plena de llum que, amb sensibilitat i empatia, s’enfronta amb el seu dolor sense ànim de venjança, i d’uns homes que parteixen de la foscor i saben que només han aconseguit destrossar vides, incloses les seves. És tant un recordatori dels crims d’ETA com una reivindicació d’un treball per la convivència.

Amb una posada en escena molt clàssica, al servei de la història i sense caure mai en la sensibleria, el film d’Icíar Bollaín planteja dues preguntes que molta gent ha pogut fer-se: És possible perdonar a qui t’ha fet tant de mal? És possible penedir-se i ser conscient del mal que has fet? La resposta no és fàcil, però ‘Maixabel’ intenta respondre amb honestedat i respecte. Un film necessari i oportú en uns moments en què molts semblen haver oblidat la violència d’un passat no tan llunyà.