Pedro Almodóvar té 8 nominacions als Premis Goya amb aquest film que va inaugurar la Mostra de Venècia, on Penélope Cruz va guanyar la Copa Volpi a la millor actriu. 

23 pel·lícules en 41 anys. Aquest és el recorregut de Pedro Almodóvar des de la fundacional ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’, del 1980, fins a aquestes ‘Madres paralelas’, del 2021. Una carrera plena de títols inoblidables, films en els quals les mares han estat sempre molt presents, però mai tant com a ‘Madres paralelas’, en la que és la seva setena col·laboració amb Penélope Cruz. 

‘Madres paralelas’ i La Guerra Civil

La Janis i l’Ana coincideixen a l’habitació d’un hospital on donaran a llum. Les dues tenen un embaràs no desitjat. La Janis, una dona de mitjana edat, ho accepta; l’Ana és una adolescent i està espantada, penedida i traumatitzada. Les poques paraules que creuen en aquestes hores crearan un vincle molt estret entre elles, que l’atzar s’encarregarà de complicar d’una manera tan rotunda que canviarà les vides de les dues.

‘Madres paralelas’ és un film en tres parts. Un pròleg, al 2016, i un epíleg, al 2019, plantegen la urgència i necessitat de recuperar la memòria històrica que amaguen les fosses de la Guerra Civil. Entre una i l’altra, la història pròpiament dita de les dues mares paral·leles, la Janis i l’Ana, l’esperança i alegria amb el naixement de les seves filles, la separació, el dolor i, finalment, la reconciliació.

Aparentment alienes una de l’altra, les dues branques d’aquestes mares adquireixen sentit i coherència, malgrat els profunds i dràstics girs de guió a l’enllaçar la mentida i la culpa de la Janis amb la mentida i la culpa que simbolitzen les fosses de les víctimes de la Guerra Civil.

La crítica de ‘Madres paralelas’

Almodóvar s’acosta amb ‘Madres paralelas’ a la tristor i a la pèrdua des del melodrama més contingut, sense caure mai en els subratllats, gràcies a la complicitat que estableixen entre si les dues protagonistes, Penélope Cruz i Milena Smit.

Després d’un film crepuscular, com ‘Dolor y gloria’, Almodóvar, amb la col·laboració de José Luis Alcaine en la fotografia, Alberto Iglesias en la música-també culpable de la banda sonora de ‘Maixabel’– i les seves incondicionals Julieta Serrano i Rossy de Palma, fa la seva pel·lícula menys personal. Però, això, lluny de ser una crítica, és la prova que potser som davant l’inici d’una nova etapa en la seva llarga carrera.

Milena Smit, la pel·li de la meva vida és ‘Joker’