El sistema educatiu qüestionat a ‘Los profesores de Saint-Denis’

A causa de la covid-19 i el tancament dels cinemes, A Contracorriente segueix estrenant les seves pel·lícules directament a internet. Demà, divendres, 17 d’abril, arriba ‘Los profesores de Saint-Denis’, que es podrà veure a través de la salavirtualdecine.com, al preu de 6,95 €, però també en plataformes com Movistar+ o Rakuten. A aquesta iniciativa, s’hi han sumat diferents sales i circuits d’exhibició, com els Cines Verdi o els Girona.

El cinema francès ha inventat gairebé un gènere amb la gran quantitat de pel·lícules que tracten el tema de l’ensenyament. Des dels petits protagonistes del deliciós documental de Nicolás Philibert, ‘Être et avoir’, del 2002, fins a les relacions a la universitat de la interessant ‘Una raó brillant’, d’Yvan Attal, del 2017.

Però hi ha un tema dins d’aquest grup de films que preocupa més que d’altres: la convivència difícil entre professors i alumnes en el context conflictiu dels instituts dels barris perifèrics de les grans ciutats. A les habituals dificultats pròpies de l’adolescència, s’hi afegeixen les que provoca la integració complicada d’una població immigrant amb problemes de pobresa i de violència. ‘Los profesores de Saint-Denis’ és un d’aquests títols.

Ambientat en un institut d’un Banlieu de París, la història segueix al llarg d’un any sencer la vida al centre a partir de l’experiència de la Samia, una jove mestra que arriba per fer-se càrrec de la direcció d’estudis. En la seva tasca diària, descobrirà els problemes de disciplina i la realitat social que pesa sobre el barri, però també la increïble vitalitat i humor tant dels estudiants com dels seus companys docents.

‘Los profesores de Saint-Denis’ és el segon llargmetratge de dos directors que treballen junts des del 2006. La seva primera pel·lícula, ‘Patients’, del 2017, estava basada en un llibre autobiogràfic d’un d’ells, Fabien Marsaud, conegut sota el nom de Grand Corps Malade, que fa servir per a la seva carrera com a lletrista de ‘’Slam’ i director de cinema. Nascut el 1977, Marsaud va tenir un greu accident als 20 anys que el va deixar parcialment paralític. D’aquí el seu nom artístic, un gran cos malalt. ‘Patients’ explicava la seva història i com la música i el cinema l’havien ajudat a tirar endavant.

L’altre director, Mehdi Idir, va néixer el 1979 a Saint-Denis, a la perifèria de París. Va començar com a realitzador de videoclips i, així, va conèixer a Grand Corps Malade. Després de realitzar alguns vídeos junts, Idir va rodar al 2015 ‘Le bout du tunnel’, un curt basat en una cançó de Grand Corps Malade. Després del gran èxit de ‘Patients’, tots dos es van plantejar una segona pel·lícula, aquest cop, ambientada en un institut.

Els cineastes van decidir centrar la seva història en la directora d’estudis, que interpreta Zita Hanrot —una actriu que vam descobrir el 2015 a ‘Fatima’—, perquè explicar la pel·lícula des del seu punt de vista els permetia enllaçar moltes altres trames, ja que ella s’ocupa de molts assumptes i està en contacte amb pares, alumnes, personal administratiu i professors.

Encara que el film és molt coral, a més de la Samia, hi ha dos personatges molt importants. El Yanis, l’adolescent intel·ligent que, d’alguna manera, és un retrat del propi Mehdi Idir, interpretat pel debutant Liam Pierron i el professor de matemàtiques que fa Soufiane Guerrab, protagonista de ‘Patients’, la seva pel·lícula anterior.

Des del principi, els directors i guionistes van tenir molt clar que havien d’integrar els habitants de Saint-Denis al rodatge. Durant set setmanes d’un estiu calorós, van ocupar les aules i els patis de l’Institut de Francs-Moisins, on Idir havia estudiat. Van fer un càsting i van triar més de 200 persones del barri, inclosos uns 100 nois, alguns amb papers importants. De fet, dels cinc personatges principals, tres procedeixen d’aquella zona.

Com van fer a ‘Patients’, el to de la pel·lícula barreja drama i comèdia. Els directors tenien molt clar que un institut és un lloc ideal per fer bromes, riure de les ximpleries i compartir emocions en els moments més dramàtics. En cap moment van voler assenyalar ningú com a culpable de res. Saben que, encara que el sistema d’ensenyament no és perfecte, funciona i que el més important no és denunciar les seves mancances, sinó preguntar-se què es pot fer per millorar-lo. Amb la seva senzilla història de càlids personatges, ‘Los profesores de Saint-Denis’ és la seva honesta i sincera resposta.