L’editorial Shangrila publica, de forma oberta a internet, el llibre ‘Nunca le oímos llorar. Apuntes sobre Joker’, centrat en el film de Todd Phillips.
És primer de tot una anàlisi fílmica de ‘Joker’ però, en aquest cas, enriquint l’estudi amb aportacions des d’altres disciplines com la psicoanàlisi, l’antropologia i, sobretot, completant-lo amb les digressions del propi autor. Aarón Rodríguez Serrano és doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Europea de Madrid, ha estat professor en diferents universitats espanyoles des del 2006 i, actualment, treballa a la Universitat Jaume I de Castelló. Parlem amb ell aquests dies de confinament per culpa de la covid-19 de forma telemàtica.
Primer de tot, com porta el confinament? Com aprofita el temps?
De moment, no puc queixar-me: fent molta vida familiar, escrivint correus als amics, treballant en les meves classes, aprofitant alguns forats per llegir coses que tenia pendents…
Creu que d’aquesta situació en sortirà una cosa bona? Si ‘Joker’ es pot entendre com un producte de la crisi del 2008, tal com apunta el llibre, quin tipus de ‘Joker’ sorgirà d’aquesta crisi que estem vivint ara?
No tinc gaire bona mà per fer prediccions i, a més, soc malastruc per naturalesa, però vull creure que, almenys la gent amb un mínim de bona voluntat, haurà hagut de fer un replantejament sobre la nostra relació amb la sanitat pública, amb la rellevància dels llaços socials i culturals, però també sobre la seva fragilitat. Crec que estem travessant un moment de confusió inevitable, i que necessitem encara temps i distància per apreciar com es manifestaran les cicatrius que ja estan sorgint.
El llibre mateix és una resposta a aquesta situació. En circumstàncies normals no l’hauria publicat en obert, amb descàrrega gratuïta. De qui va ser la idea?
És molt curiós perquè en realitat aquest llibre sí que es va pensar i es va pactar amb l’editorial com un text gratuït, cap al novembre de l’any passat. La raó és molt senzilla: quan vaig començar a treballar la pel·lícula, tenia seriosos dubtes que allò que jo estava posant en negre sobre blanc fos un “llibre” en el sentit estricte de la paraula. Volia escriure amb una llibertat pròpia més del quadern d’anotacions, intentant, això sí, cuidar l’escriptura i l’estil perquè tinguessin una coherència i un rigor “publicable”, per dir-ho així. De la mateixa manera, tenia molt d’interès en què el llibre fos gratuït perquè volia que servís com una espècie d’homenatge, de carta d’agraïment tant cap als professionals de la sanitat pública com cap a la gent que treballa en les associacions de cura i atenció amb els malalts mentals i les seves famílies. A l’editorial van entendre molt bé la lògica de la proposta, i van veure que encaixava amb la col·lecció gratuïta ‘Materiales’ de moltíssima qualitat en la qual ja havien publicat diversos textos de descàrrega gratuïta. Com sempre, em van oferir totes les facilitats i van confiar que un llibre tan “alienígena” i personal podia tenir un sentit dins de la resta del seu catàleg. Quan va esclatar la crisi de la covid-19 estàvem maquetant el llibre. El dia que va sortir, l’analista Shaila García em va comentar: “És el teu aplaudiment des del balcó”, i crec que és el més emocionant que es pot dir sobre el seu llançament.
Creu que aquesta pandèmia i les seves conseqüències canviaran la manera de consumir llibres, cinema i cultura en general?
Espero que no, però és un tema que, francament, em preocupa. Els que som cinèfils de “perifèria” i no tenim un accés fàcil a les sales, sabem bé de la fragilitat de les mal anomenades “indústries culturals”. En els últims anys ja vivíem una situació en la qual tenir dues minisales, dues llibreries i una botiga de discos ja era gairebé un luxe. Crec necessari reivindicar sempre l’experiència comunitària que es té dins de la sala de cinema i, sobretot, a la sortida!
El llibre neix d’una sèrie de notes preses al cinema en els múltiples visionats del film que l’autor va realitzar en diferents sales els mesos d’octubre i novembre del 2019. El que va començar com un experiment personal i, fins a cert punt, lúdic va acabar convertint-se en un text que ell mateix reconeix com molt més fosc, incòmode, confessional i, inclús, polític.
Com va començar el projecte? Què el va portar a prendre notes d’aquesta pel·lícula?
El projecte sorgeix, en primer lloc, d’una situació personal de contacte amb la malaltia, però també de reflexió sobre la precarietat dels marcs culturals i socials. És un text que deu molt a professionals del treball social, però també a infermers i cuidadors en general. Llegint certes autores —Remedios Zafra va ser fonamental, però també Marla Jacarilla— vaig entendre que estaven assajant un llenguatge, una manera de parlar de tota la problemàtica relacionada amb els cossos i la destrucció del sistema de benestar social i que optaven per un enfocament radicalment autobiogràfic, descarnat. I mentre llegia i pensava al voltant d’aquesta idea, va aparèixer ‘Joker’ que, sense ser una pel·lícula perfecta, introdueix elements d’una gran càrrega crítica embolcallats sota la cel·lofana de la cultura popular. Molta gent es va escandalitzar una mica que decidís treballar precisament ‘Joker’. De fet, gairebé tothom automàticament preguntava: “I per què no ‘Paràsits’?”. Assumeixo que hi ha aspectes absolutament problemàtics de la cinta de Phillips com la seva lectura racial i de gènere, que poden arribar a ser esfereïdors. De fet, la primera vegada que la vaig veure, jo mateix vaig sortir lleugerament molest. Després, quan ja vaig començar a preguntar-me sobre algunes de les idees de la cinta vaig veure precisament que era en el nivell de les “arestes”, dels problemes de significació, on la cosa es tornava realment interessant.
L’experiència de veure la pel·lícula moltes vegades en diferents sales, influïa en el seu visionat?
És clar. Sempre he cregut que hi ha una cosa necessàriament comunitària, de gran valor i intensitat en l’experiència cinematogràfica en una sala. S’aprèn molt de l’espectador —de com funcionen els processos de significació d’una pel·lícula en relació amb els seus espectadors potencials— xafardejant com i qui s’adorm, qui badalla, qui riu o qui plora en una projecció. I hi ha alguna cosa que sempre reivindico en el fet d’anar al cinema acompanyat i poder després tenir uns minuts per intercanviar idees, o per guardar silenci. ‘Joker’ em cridava molt l’atenció perquè variava molt de sessió en sessió: crec que això també té a veure amb la bipolaritat que va despertar en les audiències en la seva estrena, generant amors desaforats i acrítics, o bé esmenes a la totalitat. Jo volia escapar una mica de totes dues posicions, però per això necessites fer anàlisi textual, és clar.
La idea d’incloure les digressions personals, ja hi era des del principi?
No, i de fet van estar perillant fins a l’últim minut. Però vaig arribar a un punt en què vaig decidir que no podia sortejar dir certes coses si volia que el llibre tingués realment un sentit. Al final un no li dedica tantíssimes hores a una pel·lícula si no és perquè en el seu interior hi ha alguna cosa que s’experimenta com a crucial, com a realment necessària. I en el meu cas és un ajust de comptes molt dur amb la manera en què vam créixer la generació dels 90. Jo no podia parlar d’Arthur Fleck, o analitzar bé alguns dels seus gestos, si no em posava en joc com a analista a la meitat de la pel·lícula. No pots parlar de com mires ‘Joker’ si no tens el valor de saber que la teva educació reglada —i religiosa!— passava directament per l’exclusió i la violència física contra els quals sofrien algun tipus de discapacitat intel·lectual.
Es diu a la presentació que és una anàlisi fílmica, ho és, però és molt més que això. Com definiria aquest text que és cinematogràfic i antropològic, personal i col·lectiu?
Aquesta és una pregunta molt estimulant i l’agraeixo moltíssim. Sempre he reivindicat l’anàlisi fílmica com a metodologia d’aproximació a allò cinematogràfic, però soc plenament conscient tant de les seves mancances com dels seus possibles excessos. En el meu cas, una vegada que un surt d’aquesta fantasia aconseguir una “anàlisi objectiva perfecta” i es posa a llegir a companys i companyes d’altres disciplines, de sobte descobreix que fa anys i anys que combina eines d’anàlisis i de teoria afilada i crítica juntament amb fragments absolutament confessionals o literaris. El que jo faig es limita a seguir amb absoluta humilitat el que ja han plantejat els meus col·legues, però amb menys talent i, potser, amb bastant més exhibicionisme narcisista. I ho reivindico com a anàlisi fílmica, si bé ja alliberat d’aquesta exigència d'”objectivitat”, de “cientificitat” i d'”absolut rigor metodològic” que, per descomptat, no persegueixo. També m’agradaria afegir que, en la majoria dels comentaris que he rebut sobre el llibre, gairebé tothom coincideix que, d’haver-hi una cosa valuosa en el treball, seria precisament aquest intent per harmonitzar l’autobiografia amb l’anàlisi formal.
Algunes de les coses que s’expliquen poden ser intencionades per part del director, però unes altres segurament són completament inconscients. Què creu que pensaria Todd Phillips de la seva anàlisi?
Com tots els directors, imagino que estaria d’acord amb mi en algunes coses i discreparia àmpliament en unes altres. Això és el més bonic de l’experiència estètica, després de tot: en el moment en què entrem a la sala, la vivència textual ens pertany exclusivament a nosaltres.
Imagino que, com tots els cinèfils i cinèfiles, vaig fluctuant d’uns títols a uns altres. Probablement, ‘El setè segell’, d’Ingmar Bergman. No únicament perquè és la pel·lícula que més vegades he vist en la meva vida —dues o tres revisions anuals no me les treu ningú—, sinó perquè, d’alguna manera, va configurar la meva manera d’entendre l’experiència cinematogràfica. Crec que va ser la primera pel·lícula davant la qual vaig experimentar realment la complexitat del misteri cinematogràfic, la potència que podien tenir certes imatges, la complexitat, la urgència que el cinema parlés sense embuts del que implica estar en el món. Fa poc vaig tornar a veure-la arran de la mort de Max von Sydow i de nou vaig tornar a descobrir gestos, frases, petits detalls imperceptibles que em semblen interminables.
‘Joker’ està disponible en DVD i Blu-ray, però també es pot comprar o llogar en línia.
