L’Acadèmia de Hollywood en destaca la “valentia i transparència emocional” de Liv Ullmann, gràcies a les quals ha regalat al públic “actuacions commovedores”

Tàndem Liv Ullmann i Ingmar Bergman

Tenim associat el nom de Liv Ullmann al d’Ingmar Bergman, amb qui va fer 10 pel·lícules i va tenir una filla, l’escriptora Linn Ullmann. Però reduir-la a la figura del director suec és ignorar tot el que va fer abans i després. Quan ella el va conèixer als 25 anys, ja feia temps que treballava en el teatre i el cinema, on va debutar amb 17 anys.

Liv Ullmann va néixer al Japó el 16 de desembre del 1938, filla d’un enginyer de mines que, en el moment del seu naixement, es trobava en aquest país, com a agregat de l’ambaixada noruega. Després de viure al Canadà i a Nova York, amb la mort del seu pare, el 1945, va tornar al seu lloc d’origen, instal·lant-se a Trondheim. Va estudiar teatre a Londres i, després, a Noruega, on va obtenir els seus primers papers importants. De fet, el teatre ha estat una constant a la seva vida, primer com a actriu, més tard, com a directora.

La pel·lícula que va donar a conèixer Liv Ullmann, ‘The wayward girl’, va ser l’última de la pionera Edith Carlmar, la primera directora de Noruega. Amb tan sols 20 anys, il·lumina la pantalla, traspua sensualitat, força, abandonament i alguna cosa fosca i amenaçadora. Però la seva vida va canviar radicalment quan va coincidir amb el cineasta suec i es va convertir en la seva actriu fetitxe i en la seva parella. A ‘Persona’, en un paper gairebé mut, demostra un estrany poder de fascinació. Bergman va comptar amb ella a ‘La hora del lobo’, ‘La vergüenza’, ‘Passió’ i ‘Secrets d’un matrimoni’, una història de la qual HBO ha fet una minisèrie.

Aventura americana d’Ullmann

La seva relació sentimental va durar només cinc anys, però la seva amistat i la confiança mútua es van mantenir fins a la mort de Bergman al 2007. Poc després de separar-se, l’actriu va fer ‘Los emigrantes’, de Jan Troell, que li va obrir les portes del cinema americà i li va valer la seva primera nominació a l’Oscar. La segona va ser al 1976 per ‘Cara a cara’ de Bergman. Des de llavors, s’ha mogut amb naturalitat entre Hollywood i Europa.

Els canvis han estat molt importants en la seva vida, fins al punt de titular el seu primer llibre autobiogràfic precisament així, ‘Changing’ (“Canviant”), encara que aquí es va publicar amb el títol de ‘Senderos’. Potser un dels canvis més definitius per a ella va ser la trobada, el 1979, amb el president del Comitè Internacional de l’ONG Rescat, fundada per Albert Einstein al 1933. Ullmann va ser, durant 20 anys, ambaixadora de bona voluntat d’Unicef i cofundadora i gran impulsora de la Women’s Refugee Commission, organisme centrat en l’ajuda a les persones refugiades, sobretot per protegir i empoderar dones, infants i joves desplaçats per conflictes i crisis.

Ullmann, directora

Al 1986 va publicar un segon llibre, ‘Opciones’ i, fent realitat aquestes opcions, a principis dels 90 es va convertir en directora. Ella no va negar mai la influència de Bergman en el seu cinema, però les seves pel·lícules tenen una personalitat pròpia en la manera com estan filmades les històries d’amor impossible, sempre en el context de lluites socials i ambientades a diferents països i èpoques. ‘Sofie’, del 1992, és el relat d’una família jueva a la Dinamarca de finals del segle XIX. Tres anys després, va dirigir el clàssic ‘Kristin Lavransdatter’, ambientada a la Noruega medieval, amb la figura de la jove Kristin com a eix d’una complexa xarxa d’emocions violentes.

Dos guions de Bergman estan darrere de ‘Confessions privades’, el 1996, i d’’Infiel’, el 2000. Haurien de passar 14 anys abans que Liv Ullmann decidís tornar a posar-se darrere de la càmera. Aquesta vegada, per rodar una versió implacable de ‘La senyoreta Júlia’, traslladant la misògina història d’August Strindberg a la Irlanda del 1880, amb Colin Farrell, Jessica Chastain i Samantha Morton de protagonistes.

Liv Ullmann ha rebut molts premis en la seva vida, entre els quals el de millor interpretació, ex-aequo amb Cipe Linkovsky, pel seu paper a ‘La amiga’, de Jeanine Meerapfel, a Sant Sebastià, i el Donostia que li va concedir el mateix festival el 2007, per una de les trajectòries més intenses i rigoroses. L’Oscar honorífic que li lliuraran al gener, un mes després de complir 83 anys, és un reconeixement no només a l’actriu i directora, sinó sobretot a una gran dona que ha aconseguit transmetre, davant i darrere de la càmera, tota la complexitat de l’ésser humà.