‘Las niñas’ és el debut de la saragossana Pilar Palomero, que ja ha triomfat al Festival de Màlaga, on va guanyar el premi a la millor pel·lícula, a la millor fotografia i el de la crítica.

El film es va poder veure a la secció Generation Kplus de la Berlinale, on justament tres anys abans es va presentar ‘Estiu 1993’. Les dues pel·lícules comparteixen productora, Valérie Delpierre, i són el debut de les seves directores, Pilar Palomero i Carla Simón. A més, se situen a principis dels 90, tenen una forta càrrega autobiogràfica i evoquen la infància a través d’un retrat impressionista.  

Argument

La Celia, una nena d’11 anys, estudia en un col·legi de monges a Saragossa i viu amb la seva mare. La Brisa, una companya nouvinguda de Barcelona, l’empeny cap a una nova etapa en la seva vida: l’adolescència. En aquest viatge, a l’Espanya de l’Expo i dels Jocs Olímpics del 92, la Celia descobreix que la vida està feta de moltes veritats i algunes mentides.

Entrevista amb Pilar palomero

Palomero, de vocació tardana en això del cinema, està llicenciada en Filologia Hispànica, i no va ser fins als 24 anys que va entrar a l’Escola de Cinema de Madrid per estudiar fotografia. Després d’una llarga experiència dirigint curts, premiats internacionalment, el seu primer llarg és la història de moltes de les dones d’avui plasmada a través dels ulls de la Celia, molt més innocent que la seva nova amiga Brisa. 

No és una pel·lícula autobiogràfica, però si neix dels meus records.

‘Las niñas’ parteix de l’experiència d’una nena, sense pare i amb una mare coercitiva, en un col·legi religiós on s’ensenya que les dones han nascut per casar-se i estimar Jesús. Enmig d’un panorama en què preval la repressió i l’estigmatització, n’hi ha un altre que lluita per fer-se lloc, és el de les petites transgressions d’un grup de preadolescents que comencen a entrar en la pubertat. 

Crítica

Treballant sempre des de la improvisació, apostant pel naturalisme i sense deixar que les nenes llegissin mai el guió, la directora, més que posar l’accent en la crítica a l’educació religiosa, el posa en les emocions i en el xoc entre un món tradicional i conservador i un altre que mira al futur amb ànsies de progrés i modernitat.  

‘Las niñas’ mostra l’itinerari vital de la Celia, un camí de descoberta, d’acceptació i de creixement. I ho fa amb subtilesa, delicadesa i una cura precisa pels detalls. Però l’exagerada ambigüitat, sobretot pel que fa a la relació mare-filla, acaba per frustrar qualsevol conflicte i silenciar un secret familiar que podria ser la clau del film. Com la protagonista, Palomero també busca una veu pròpia.