El 8 d’abril es va estrenar a Movistar+ la minisèrie ‘La línea invisible’, una aproximació molt interessant i personal al naixement de la banda terrorista ETA. Després d’una altra sèrie, ‘El día de mañana’, el director Mariano Barroso torna a mirar cap al passat per narrar, en aquesta ocasió, el primer assassinat de l’organització que es va cometre el 7 de juny del 1968. Entrevistem el cineasta, via telemàtica per culpa de la covid-19, i la primera pregunta és obligada.

Després de més d’un mes de confinament, com et trobes i en quina mesura t’ha afectat aquesta estranya situació?

Per sort, en l’àmbit personal i familiar tot bé. Molts companys i amics s’han vist afectats directament, alguns en els hospitals, i la majoria estan recuperant-se o ja recuperats. He estat molt ocupat aquestes setmanes amb el llançament de la sèrie. I m’ha afectat com a tothom, tancat a casa i complint amb aquests mínims que hem de complir tots. Tot i l’agraïment cap al personal sanitari i a totes les persones que estan en primera línia serà poc. He pogut seguir treballant, he tingut moltes videoreunions i entrevistes per escrit.

Com a president de l’Acadèmia Espanyola de Cine, com veus el futur del cinema?

Tots treballem amb la hipòtesi que en un moment proper les sales de cinema reprenguin l’activitat. No serà fàcil i farà falta un pla de rellançament. Pel que fa a la producció, lògicament farà falta un pla de reactivació o de reconstrucció per donar suport al sector. Suposo que haurà de ser un pla mixt publicoprivat. L’Acadèmia donarà suport a totes les iniciatives que vagin en aquest sentit i que protegeixin els professionals del cinema, aquesta és una de les nostres missions principals.

Foto de de Lisbeth Salas

‘La línea invisible’ recorda com va començar el malson d’ETA als anys 60. El 7 de juny del 1968, el líder d’ETA Txabi Etxebarrieta va creuar “la línia invisible” assassinant la primera de les 853 víctimes de l’organització terrorista, el guàrdia civil gallec José Antonio Pardines de només 25 anys d’edat. Poques hores després, el mateix Etxebarrieta era abatut en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, convertint-se així en el primer terrorista a matar i el primer a morir en la història d’ETA. Després de la seva mort, els companys van decidir venjar-lo assassinant al seu principal perseguidor, l’inspector Melitón Manzanas. No eren conscients que estaven a punt d’obrir un camí ple de dolor i venjança, de por i terror, que marcaria els següents 50 anys de la història d’Espanya. Aquesta sèrie recorda com es va arribar al punt de creuar aquesta línia invisible.

Mariano Barroso ha demostrat ser un gran director de cinema des que va debutar fa gairebé 30 anys amb ‘Mi amigo del alma’. Des de llavors, ha sabut compaginar en la seva filmografia la ficció amb el documental i, sobretot, amb la televisió. De fet, ha estat un dels primers directors espanyols a adonar-se que la producció de sèries per a la petita pantalla és un camí excel·lent per a la creació. Potser, per aquest motiu, ha decidit emprendre un treball de reconstrucció històrica dels anys en què una generació nascuda després de la Guerra Civil, arribava a ser conscient del que significava la dictadura. Tant a la seva sèrie anterior, l’excel·lent ‘El día de mañana’ com en aquesta, ‘La línea invisible’ es fixa en els joves que, a mitjans dels anys 60, van començar a plantejar-se com acabar amb Franco.

Per què tries aquest temps i aquests personatges precisament? Hi haurà una tercera sèrie ambientada a Madrid?

Les dues sèries recreen moments extraordinaris de la nostra història recent que s’han explicat molt poc, i on les persones es movien d’una manera extraordinària. Els personatges d’ambdues sèries tenen poc en comú, a part d’aquest fet, i el que aquestes circumstàncies excepcionals els condicionaven. L’anomenat tardofranquisme és una època molt lamentable en l’àmbit real, però molt rica en el dramàtic o cinematogràfic. Realment no em plantejo una tercera sèrie de moment ambientada en aquesta època. I no és per una qüestió d’encasellament. És més aviat pel desgast que suposa enfrontar-se al nus de les dues Espanyes, a les dues versions tan aferrissades de la història recent. Estic més per la feina de fer una comèdia musical, per dir alguna cosa.

Foto de de Lisbeth Salas

En aquest cas, al contrari de la sèrie ambientada a Barcelona, Barroso mira un col·lectiu que va tenir una llarga ombra de mort més enllà de la dictadura. I ho fa des de dins, amb un guió del seu col·laborador habitual Alejandro Hernández, escrit amb Michel Gaztambide, sobre una idea d’Abel García Roure, tres escriptors que no poden recordar en primera persona el que aquí s’explica. I, això, ho fa encara més interessant, perquè la seva aproximació reflecteix la d’una generació que vol entendre què va passar perquè ETA es convertís en una màquina de destrucció.

10 anys després de l’últim atemptat d’ETA, continua sent conflictiu parlar del tema, o estem ja preparats per fer-ho?

Tal com érem, que diria Barbra Streisand, sempre serà conflictiu parlar d’aquest tema. Som una societat molt poc disposada a resoldre comptes pendents.

Et vas trobar el guió ja molt tancat o hi ha alguna aportació teva més personal?

Naturalment vaig fer les meves aportacions, que van tenir a veure amb centrar molt la història en els personatges i en les seves motivacions. Per a mi és fonamental treballar a partir de les motivacions. Crec que en les motivacions és on està l’origen de tot el que fan els humans. L’altre dia m’explicava un amic que coneix la història que hi ha qui diu que Napoleó va intentar envair Rússia per guanyar-se l’admiració del seu germà.

La sèrie no dubta a mostrar uns, els joves idealistes, i els altres, el comissari de policia, com a éssers humans amb llums i ombres. La lluita d’ETA va començar com un moviment antifeixista contra la dictadura per caure, molt aviat, en mans de l’Església catòlica, profundament reaccionària i carlista, i del nacionalisme més ferotge i excloent, autèntics manipuladors de la ingenuïtat revolucionària d’aquests joves bascos als quals van empènyer al precipici sense tacar-se les mans ni arrugar-se la ratlla dels pantalons.

En la sèrie, a part dels protagonistes, Txabi i Melitón, hi ha altres personatges fonamentals. Un d’ells és el capellà que els ajuda, amb el que queda molt clara la presència de l’Església catòlica i el seu pes en la construcció d’un nacionalcatolicisme. Hi estàs d’acord?

És una dada en la qual estan d’acord tots els historiadors i també les persones que més documentació van aportar per preparar la sèrie. Estava tot molt barrejat en els orígens. Hi ha alguna cosa atàvica impossible de desenredar en tota aquesta història.

L’altre personatge és el de l’Inglés, que interpreta impecablement Asier Etxeandia, l’ideòleg que mai es taca les mans, que no corre cap perill, superb i manipulador. Ell és la clau per entendre, no només el moment del naixement d’ETA, també moltes de les coses que estan passant ara, abans que el coronavirus ho alterés tot. Què en penses, d’això?

En tots els moviments hi ha un personatge així, el que mou els fils sense tacar-se, sense despentinar-se, sense arriscar-se personalment. És una figura comuna a tots els moviments d’aquest tipus. I sí, segur que explica moltes coses d’ara. Són personatges que estan a l’ombra. Són fascinants cinematogràficament, i totalment detestables a escala personal.

Foto de de Lisbeth Salas

‘La línea invisible’ es una sèrie que creix, que va de menys a més a mesura que la història es va centrant en els personatges, passant del que és més general, les vagues, les manifestacions, a allò més particular, els robatoris i, al final de tot, la línia invisible, l’assassinat. El primer capítol és molt descriptiu, no sabem ben bé a què atenir-nos. Però, a partir del segon, la història es va centrant, acotant els dos mons, el dels joves idealistes i el de la policia i, arriba al seu moment més emocionant en el capítol cinquè, amb el personatge del guàrdia civil Pardines.

Com et vas plantejar aquesta progressió d’allò general a allò particular, per dir-ho d’una manera ràpida?

Per la seva durada, les sèries et permeten anar entrant a poc a poc, tot i les servituds de l’audiència. A ‘La línea invisible’ era fonamental conèixer l’entorn, anar coneixent a poc a poc alguns personatges en una situació aparentment ordinària. L’èmfasi no està en els fets ni en la literalitat dels fets, sinó en el procés de les persones fins arribar al punt de creuar la línia. Perquè l’espectador estigui implicat en aquest viatge, abans s’ha hagut de veure immers emocionalment amb els personatges.

Foto de de Lisbeth Salas

Hi ha molts encerts en aquesta sèrie exemplar. Un d’ells és, sens dubte, la tria dels actors, barreja de catalans, bascos, madrilenys, gallecs i andalusos, que es fiquen en els seus personatges amb total convicció. Especialment l’Àlex Monner, com el Txabi, l’il·luminat primer assassí i primer màrtir, i Antonio de la Torre, que compon un ambigu Melitón Manzanas, el comissari de policia, segon assassinat d’ETA. També la documentació i ambientació és molt important.

Com et vas involucrar en les dues coses, el càsting i l’ambientació?

Ho vaig fer de la mateixa manera de sempre, gaudint i compartint, aprenent. Vam buscar tots els actors bascos que podien encaixar en els personatges. Això era important per a nosaltres, com que el fet de rodar la sèrie íntegrament a Euskadi. Per que fa a la resta, l’equip d’art, vestuari, fotografia, estan a càrrec de les mateixes persones que van fer ‘El día de mañana’. Són uns artistes extraordinaris, Mercè Paloma, Marc Gómez i Llorenç Miquel.

La sèrie es va estrenar fa uns dies. Com ha reaccionat la gent a Euskadi davant el dibuix d’un Melitón Manzanas basc, que parla euskera i no li agrada acceptar les ordres de Madrid, a més de ser un pare afectuós, i davant el retrat del guàrdia civil assassinat, un noi jove i apolític, amb tot el futur per davant?

Hi ha hagut tot tipus de reaccions, com et pots imaginar. A mi m’han arribat moltes felicitacions, i em sorprèn el fet que moltes vinguin de forma molt amagada, gairebé oculta. M’entristeix que encara no sigui possible expressar-se lliurement sobre aquest assumpte. Però és una cosa que no passa només a Euskadi, passa en molts més llocs, som un país molt dominat pel caïnisme. Crec que està en el nostre ADN. Però sí, m’han arribat felicitacions molt emotives, de gent que va conèixer i va viure personalment el moment que es narra.

I com poden reaccionar les noves generacions davant el retrat d’aquest grup d’idealistes, manipulats i conduïts a una violència que, al principi, no volen i acaba embrancant-los, dels quals no dubtes en mostrar els seus errors, la seva falta de previsió, la seva inconsciència?

Aquesta violència a la qual arriben, i sobre la qual tenen lògicament una responsabilitat, està condicionada per l’entorn d’un sistema violent per naturalesa. La dictadura franquista era implacable i violenta per part seva. I com sempre passa, la repressió és el principal combustible per generar més violència.

‘La línea invisible’ és absolutament necessària, com ho ha estat la sèrie de Jon Sistiaga, ‘ETA, el final del silencio’ i com probablement ho sigui ‘Patria’. Mai s’ha d’oblidar el passat, el que cal fer és intentar entendre’l per no tornar a cometre els mateixos errors. Aquesta sèrie i les altres dues propostes ajuden a això. Creus que poden servir?

Jo estic convençut que serviran per a qui estigui disposat a que li serveixin. Soc optimista en general, però molt escèptic. Crec que les persones no canviem així com així. Espero que serveixin per conèixer una versió de la història, i que se sàpiga veure la sèrie sense prejudicis, en definitiva, és una ficció a partir d’uns fets reals, i el que compta és la tragèdia d’un poble, la incapacitat de dues meitats per trobar-se. En aquest sentit, per mi, el capítol cinc encarna l’essència del que vull explicar, amb totes les contradiccions i amb totes les preguntes sense respostes.

Ja fa 10 anys que ETA va deixar de matar, per a molts joves d’ara mateix, no és més que una pàgina del passat. Recordar aquesta història per no repetir-la és fonamental perquè mai més es torni a creuar la línia invisible. La sèrie està disponible a Movistar+.