Un film que ha guanyat nou guardons als premis de cinema de Romania, va formar part de la Secció Oficial de Canes, i va obtenir el premi al millor guió a Sevilla. L’equip de ‘La cartellera’ hem pogut parlar amb el director sobre la pel·lícula.

L’argument

El Cristi és un policia corrupte. Des de Romania viatja a La Gomera per aprendre una llengua especial de l’illa basada en els xiulets, que li servirà per alliberar un delinqüent de la presó que és l’únic que sap on hi ha amagats 30 milions d’euros.

Habitual del Festival de Canes, Corneliu Porumboiu va debutar el 2006 amb ’12:08 al este de Bucarest’. Les següents pel·lícules han confirmat el seu talent gràcies a una anàlisi acurada de la societat romanesa feta amb humor i intel·ligència. ‘Police, adjective’, ‘Cuando cae la noche sobre Bucarest o Metabolismo’ i ‘El tesoro’ formen ja una filmografia sòlida. ‘La Gomera’ és un particular thriller criminal que parteix d’aquesta llengua ancestral pròpia de l’illa.


Em vaig interessar per la llengua del xiulet i vaig començar a llegir-ne coses… Fent el guió em vaig arribar a donar-li forma de neo-noir”

A partir del protagonista —silenciós, i de qui en sabem poca cosa— es podria dir que el film és una mena de segona part de ‘Police, adjective’, en què també hi havia un policia anomenat Cristi. En aquell cas, era jove i idealista. Ara, han passat els anys i ja no creu pràcticament en res.

La crítica

Una estructura complexa, com la realitat que retrata, i força referències a pel·lícules clàssiques, des de ‘Centaures del desert’ a ‘Psicosi’ o ‘Gilda’, fan de ‘La Gomera’ un thriller més arrelat a la tradició del gènere que no pas una eina per parlar de la corrupció a la societat actual.


Els films clàssics són part de la nostra vida, i influencien la nostra vida, en certa manera. Per això estava centrat en el format del cine clàssic com a part de la nostra realitat”

Un altre aspecte a l’hora d’entendre el to del film és la presència constant de càmeres i micros, i de persones que s’espien les unes a les altres. No només serveix narrativament sinó que també afegeix significats a la història i als propis personatges. Com és habitual en Porumboiu, al film, hi té presència un humor sec i irònic, que en certa manera ridiculitza els personatges.


L’humor em ve de forma natural. És quelcom que tinc jo, potser és una cosa de la meva cultura ”

‘La Gomera’ és una pel·lícula més interessant per com està narrada que no pas pel que narra —més enllà de l’element curiós del xiulet que, de fet, tampoc no està prou aprofitat—. Les influències cinematogràfiques i musicals aporten detalls estimulants i enriqueixen una mica un relat que, finalment, és massa autoreferencial i dens pel que realment s’explica. Es tracta de la seva obra menys realista i més propera al divertimento. Si entreu en el to absurd i estrany, gaudireu d’aquesta història sobre les relacions humanes, els dobles jocs i la sinceritat.